Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

L’any 1967, el filòsof francès Guy Debord publicava ‘La societat de l’espectacle’. En 221 paràgrafs, Debord dibuixava el poder i la capacitat de seducció de l’escenificació en molts àmbits de la nostra acció personal i col·lectiva. ‘Tot el que abans es vivia directament, s’allunya ara en una representació’.

Cinquanta anys després, l’obra de Debord segueix latent. El nostre dia a dia no es basa ni en el que som, ni tan sols en el que tenim; l’important és què semblem. L’espectacle és l’element central de la construcció del relat. La posada en escena ja no és complement sinó suplantadora de l’activitat genuïna.

La teranyina de la teatralització ha atrapat la política catalana. Vivim submergits en una espècie de submón ple d’intencions, voluntats i declaracions que determinen el camp de batalla mediàtic. Ningú s’escapa de la cadena d’escenificacions: des del fins ara innocu ‘procés’ a la nova política del ‘sí se puede’. Tampoc a l’altra banda, on el periodisme de declaració – o de tuit, en el seu exponent màxim de degradació – s’ha convertit en un dels aliments principals de la dieta del contingut informatiu.

En un moment del llibre, Debord parla del risc de la desinformació –el mal ús de la veritat–. Potser estem contribuint en generar una falsedat autèntica (Umberto Eco) o la simulació de quelcom que, en realitat, mai no ha existit (Jean Baudrillard). Perquè això té un nom: hiperrealitat.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.