Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

El cap de setmana passat s’estrenava al Casal d’Amposta “Una entre tots”, documental dedicat a Joana Biarnés (Terrassa, 1935). La cinta, que ha estat escollida aquest abril per ser El Documental del Mes suposa la culminació d’un procés de redescobriment i popularització iniciat el 2012, de la que es considera la primera dona fotoperiodista de l’Estat espanyol.

De l’oblit a la Creu Sant Jordi i l’àmbit acadèmic. La firma “Juanita Biarnés” tornava a la vida pública el 2012 quan el fotògraf Cristóbal Castro va escollir-ne imatges per a l’exposició i llibre La riuada del 62 i els seus fotògrafs, projecte que comissarià amb motiu del 50 aniversari de les inundacions del Vallès. L’any següent la revista Capçalera publicava el reportatge L’objectiu apassionant de Joana Biarnéssignat per Anna Galdon, que desvetllava una figura impressionant. És amb aquesta peça que Jordi Rovira, director de la revista, descobrí la fotògrafa i acabà codirigint el documental amb Òscar Moreno.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

En el camp acadèmic, l’objecte d’estudi “Biarnés” el treballen Mónica Carabias i Francisco José García, investigadors de la Universidad Complutense de Madrid. El 2014 publicaven l’article Los ojos visibles de Juana Biarnés: Historia de un comienzo (1950-1963)“. 

El mateix any la Generalitat de Catalunya li atorgava la Creu de Sant Jordi i a la Sala Muncunill de Terrassa s’inaugurava l’exposició Joana Biarnés: Pionera del fotoperiodisme. Fotografies [1960s-1970s]. El Rostre, l’instant i el lloc, encara itinerant. El 2015 La Fábrica li dedicava un volum a la popular col·lecció Photo Bolsillo. En conjunt, un procés que en poc temps ha donat molts fruits i, el millor de tot, amb la protagonista per viure’ls.

Vida professional de pel·lícula A la primera intervenció que fa al documental, Joana Biarnés afirma que no volia dedicar-se a la fotografia, sinó ser telefonista. Ho explica amb tanta gràcia i energia que em va enganxar i no em va soltar fins als títols de crèdit. També va aconseguir emocionar-me en algun moment de la projecció, per exemple amb la màquina trituradora o la conversa final amb el seu marit. Les imatges de fa mig segle la mostren riallera, càmera en mà en una bateria de fotògrafs; una dona a la moda, amb molt d’estil i decidida. A més d’ella mateixa, els testimonis que hi intervenen (família, amics, companys de professió, estrelles a qui va retratar i reconeguts fotògrafs actuals) en destaquen la professionalitat i la vitalitat del seu caràcter.

Permeteu-me que em salti totes les anècdotes, inclosa la dels Beatles, que es van succeint a la pel·lícula i que en pocs dies he llegit repetidament a la premsa. En aquest article les trobareu totes i en el mateix ordre, sí, una mica spoiler.

Com pot ser que aquesta senyora, amb aquest talent, sigui gairebé una desconeguda?” es pregunta Silvia Omedes, cofundadora i presidenta de Photographic Social Vision, un dels productors del documental, en una de les seves intervencions. Fàcil resposta que “Una entre tots” deixa també en evidència: a les nostres contrades no hi ha tradició ni d’història del periodisme, ni encara menys d’història del fotoperiodisme. Per això massa sovint es parla de fotografia de premsa sense tenir en compte ni la premsa, ni el context comunicatiu en el qual es publica.

Així, no s’explica que abans de Biarnés hi ha dones que formen part de l’ofici de fotoperiodista, i també cal reivindicar-les. Em refereixo a esposes, filles i germanes que, sense anar més lluny de Barcelona, des de principis del segle XX s’ocupaven del laboratori i de l’arxiu. Noms com Brangulí, Merletti, Pérez de Rozas o Sagarra, en són exemples. Mentre elles es quedaven treballant portes endins, els nois −ells sí− heretaven la càmera i el carrer. D’aquí que Joan Biarnés, fotoperiodista esportiu, volgués un noi per traspassar-li el negoci, una de les característiques d’aquest ofici des dels inicis.

Val, algú em podrà dir que aquest exemple és donar gat per llebre. Doncs anem a la guerra civil, on encara que per a la majoria només existeixi Robert Capa hi ha testimonis fotogràfics excel·lents i ben propers. Quan l’agost de 1936 la poetessa, periodista i atleta Anna Maria Martínez Sagi se’n va a l’Aragó a fer de corresponsal ja era un personatge públic més que reconegut i admirat (la premsa la presentava com la primera dona periodista al front). A més de les cròniques, enviava els seus reportatges fotogràfics per a El Día Gráfico i La Noche. Fins i tot alguna portada a tota pàgina de La Vanguardia, llavors dirigida per María Luz Morales, porta la firma Foto Sagi. La diferència amb Biarnés és que Sagi ja comptava amb una trajectòria consolidada en el món del periodisme i en un moment d’excepció hi afegeix la imatge convertint-se en la periodista totali, mentre que la terrassenca comença a la fotografia perquè ha de buscar-se una feina i és la que té més a prop.

On és la història del periodisme? Quan arriba el 1952 a la Escuela de Periodismo, sucursal recent inaugurada a Barcelona, no ho fa perquè sigui una apassionada dels estudis, sinó perquè era obligatori tenir el títol. Igual que calia estar inscrit al ROP (Registro Oficial de Prensa). Tot això no s’explica al documental. Tampoc quan Biarnés narra que en demanar feina a diaris de Barcelona se li diu no per ser dona… i fa un silenci.

Evidentment el gènere li condicionà totalment la carrera, però esperava una veu en off que digués que des del 1939 tres nissagues es repartien el paper, i amb el Congrés Eucarístic entrà algun col·laborador de nova generació o es recuperà momentàniament alguna signatura d’abans de la guerra. En aquella societat dictatorial que reservava a la dona l’àmbit privat i regida per un context comunicatiu com el de la Ley de Prensa de 1938, que de passada cal recordar que durà fins al 1966, Biarnés només va poder arribar des de les escletxes, lluitant cada dia per fer-se un lloc i esdevenint l’excepció i alhora la senyal d’obertura que el règim podia mostrar i tolerar.

Aquest aspecte és el que vaig notar a faltar més a “Una entre tots”, la gairebé inexistent explicació sobre el sistema comunicatiu franquista. Biarnés va treballar durant dècades al diari madrileny Pueblo, premsa del movimiento que tancà a meitat dels 80 en números vermells. Alguns testimonis ens el pinten com un rotatiu excepcional perquè fa temàtiques més lleugeres i bé, tots els diaris de tarda tenen aquesta característica des del segle XIX. Ni rastre, durant una carrera de dècades, de si en algun moment va patir represàlies directes de la censura; només es fa referència a l’exili de Serrat (amb un detall personal per part d’ella preciós) però no es diu el per què.

Final abrupte Joana Biarnés és una fotoperiodista de trajectòria amplíssima i vàlua professional indiscutible. L’admiro per la seva obra, per obrir camí en un ofici per tradició masculí i per la lliçó radical de dignitat professional que va donar quan es va retirar. En oferir un reportatge gràfic sobre un malalt de càncer, a l’altra banda de la taula li van mostrar unes fotos de Lola Flores i la seva família disfressats de Reis Mags com exemple de què era el que venia. Va arribar a casa i va penjar les càmeres. Era l’any 1985.

Només amb deu minuts més de context comunicatiu, o fins i tot menys, “Una entre tots” estaria totalment a l’alçada del seu gest. Per moments em va semblar que el franquisme era una festa per als periodistes i no hi reconeixia cap diferència amb el sistema comunicatiu actual. Com a professió i com a societat no ens ho podem permetre.

pd: Les hemeroteques estan farcides de fotoperiodistes, periodistes i publicacions per estudiar.

 

i Ferré, Teresa: El fotoperiodisme a la Barcelona dels anys 30. Una perspectiva en femení. [Treball de Recerca Inèdit. Beca OSIC 2014]

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.