Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

El periodisme té, en democràcia, la funció social de donar la informació suficient, plural i contrastada perquè la ciutadania puga exercir els seus drets polítics de forma plena. Arran d’un model de periodisme que potser havia estat massa acomodat i proper al poder (econòmic i polític) i que ha imperat durant els darrers anys, s’ha revaloritzat el paper del periodisme com a fiscalitzador del poder i que vigilaria de prop el poder polític per destapar casos de corrupció i diferents escàndols polítics. Un exemple recent el tenim en els papers de Panamà que ha donat a conèixer un plataforma internacional d’evasió fiscal. A l’Estat espanyol han estat La Sexta i el Confidencial, dos models de mitjans ben diferents, els encarregats de difondre aquesta informació. S’han produït situacions similars al territori espanyol amb els casos Bárcenas, Palau, Gurtel i tants altres. Ens n’hem de felicitar de tindre un periodisme valent que és capaç de destapar aquesta corrupció.

S’ha de dir, però, que el periodisme que he citat si bé està lluny del poder (ja que el fiscalitza), finalment el que fa és parlar-ne d’ell. I amb el meu article vull reivindicar un altre periodisme que parla de les necessitats de la gent, de les seues demandes, dels drets de ciutadania en primera persona i de la millora de la vida quotidiana de la societat. Podria semblar que el periodisme (crític) només té la feina de destapar casos de corrupció, de blanqueig de diners, o de parlar de la lluita de poder al govern, als partits o a les empreses. I, si bé aquest periodisme és necessari, també ho és parlar de l’atur, de l’explotació laboral, dels desnonaments, de l’emigració a l’estranger arran de la crisi, de les llistes d’espera a la sanitat, de la inexistència d’equipaments al barri, dels micromasclismes, de la discriminació a persones lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals (LGTB), i de tants altres temes.

M’explique. La informació plural, veraç i contrastada que hem de tenir la ciutadania per exercir els drets polítics, no ve només d’aquest periodisme de denúncia que se centra en el poder en majúscules (sobretot polític). Hi ha un periodisme de denúncia que potser passa més desapercebut, però que s’encarrega de fer crònica de les petites injustícies, un periodisme quotidià que es pot fer des d’un gabinet de comunicació d’una entitat o moviment social o des d’un mitjà i sense el qual hi haurien moltes més injustícies.

No sempre el “poder” té una cara i ulls tan clares, ni les injustícies parteixen d’activitats necessàriament il·legals o corruptes o d’autors tan concrets. A vegades, senzillament hi ha opressió, discriminació, situacions d’abús o injustes que venen arrossegant-se de fa molts anys -segles fins i tot!- i que estan generalitzades a la societat. La violència masclista o LGTBfòbica, els micromasclismes, la desigualtat salarial entre homes i dones, el sostre de vidre de les dones per accedir a llocs directius, no són cap escàndol similar en la forma als papers de Panamà. Totes aquestes situacions són senzillament injustes i en moltes d’elles el que s’ha de canviar és la mentalitat de tota societat. El periodisme que aborda aquestes problemàtiques des de la denúncia també en parla d’alternatives i de referents per construir un futur millor, per promoure un canvi social.

Hi ha més exemples com ara les informacions que apareixen sobre l’estigma social que pateixen molts col·lectius com ara les persones infectades pel VIH, de les que conviuen amb malalties mentals o amb de la diversitat funcional. Contra aquesta discriminació hi ha entitats i comunicadors pel canvi social que hi treballen de valent i periodistes de mitjans que publiquen peces informatives imprescindibles. Un periodisme que parla de protegir un paratge natural local, de la funció social de l’agricultura o el paper del món rural en l’equilibri territorial, de les noves paternitats, de nous models educatius, que denuncia els desnonaments o que destapa l’explotació laboral de, per exemple, de les kellys. O de lluites veïnals per un equipaments (un hospital, un parc, una escola, un centre de gent gran, etc) a les quals és molt sensible el periodisme local, de drets ciutadans, de la lluita del moviment LGTB o dels col·lectius d’immigrants o de musulmans contra la seua estigmatització social, etc. Un treball pel canvi social -impulsat pels moviments socials i per periodistes crítics- que requereix una feina de formigueta, de constància i de pedagogia.

Amb aquest article vol, sense més, posar en valor aquest periodisme de denúncia que no parla del poder sinó de la vida quotidiana de la ciutadania la qual pretén, precisament, transformar i millorar. Un periodisme sense el qual, de ben segur, viuríem en una societat més injusta. De vegades des del periodisme ens preguntem per la distància entre els mitjans i la gent i potser un dels motius és que es parla massa del poder i no prou de la gent. Un periodisme que té una funció clau de visibilitzar les discriminacions i també les alternatives per aconseguir un canvi social cap a la igualtat, la justícia social, un major aprofundiment en la democràcia. Una funció clau per l’exercici dels drets polítics de la ciutadania.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.