Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

“I, per tant, si una cosa es sent o es veu

que l’ànima té tota acaparada

del temps que passa, l’home se’n distreu”

(Del “Cant IV”, a l’Antepurgatori de “La divina comèdia”)

El passat dimarts l’alcaldessa de Berga, Montse Venturós, no va presentar-se a declarar davant la jutge per un suposat delicte electoral. Sens dubte, i des de l’àmbit informatiu, una noticia de forta rellevància i més en el context actual aquí i allà. Malgrat tot, vaig quedar-me amb la sensació que d’alguna manera a tots plegats els fets ens van agafar a contrapeu, que ens va faltar cintura i que no vam acabar d’entendre gaire res. Aquestes són els tres pecats periodístics que alimenten la tesi.

Proporcionalitat. Concretant, em va sorprendre la reacció d’alguns mitjans donant veu a tots els protagonistes gairebé per igual en un cas on, ni per acció ni per omissió, ni per rellevància ni per conseqüències, són comparables. En aquest cas, no era el mateix el testimoni de Montse Venturós que el dels regidors de CiU i d’ERC a l’ajuntament i ni tan sols la dels presidents d’Òmnium i l’ANC. D’alguna manera, per tant, es va trencar la regla de la proporcionalitat.

Centralisme. (conseqüència del pecat anterior) En el cas de Berga va quedar força clar el desconeixement que des dels mitjans –o dels seus quadres de comandament- es té generalment del que passa lluny de Barcelona. El clàssic centralisme. Podria ser, senzillament, que els diferents treballs periodístics busquessin amplitud, diversitat de veus o fins i tot un toc de color però elevar tothom a la categoria de protagonista en aquest cas és desconèixer la realitat berguedana de (almenys) els últims mesos.

Perspectiva. (conseqüència dels dos pecats anteriors) Les presses no són bones conselleres. I quan una noticia t’agafa d’imprevist encara es fa més difícil driblar-les. Però tinc una lleugera sensació que l’abast del que va passar a Berga no s’ha reflectit amb tota la seva magnitud als mitjans. En això m’hi va fer caure hores després amb les seves piulades en Julià de Jòdar –clar que ell juga a casa-. Van ser tres: “És possible que avui, a Berga, hagi començat una nova fase del procés”, “Vaja, ara resulta que la CUP fa alguna cosa més que política parlamentària: està obrint melons de desobediència” i “Igual que hi va haver un 9-N, avui hi ha hagut un nou exemple de desobediència a l’Estat espanyol. Obrint bretxa i a seguir-lo”. Des de l’òptica periodística em preocupa especialment el primer. I em queda una altra sensació, i és que empatxats de moments històrics, ja no sabem distingir els rellevants. El temps dirà.

A “La divina comèdia”, camí del purgatori, Dante Alighieri s’atura a l’Antepurgatori. Allà comença el trajecte per superar els set nivells de la muntanya on s’esglaonen els set pecats capitals previs al paradís. Potser, i després de tot, la gràcia del periodisme és justament això; lluitar permanentment per fugir del primer replà de la muntanya.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.