De tant en tant n’hi ha un que va i deixa anar que segons què no és periodisme. O fa trucar un cap de premsa per queixar-se d’un títol, una frase, un paràgraf. O piula que una notícia no està ben feta; així, sense més, perquè sap millor que ningú què vol dir contrastar. O sentencia que algú altre és sensacionalista. De polítics que donen lliçons sobre periodisme n’hi ha de totes menes: de dretes, catalanistes, d’esquerres, espanyolistes, independentistes, dels que fan veure que són d’esquerres però no ho són, i dels que fan la puta i la Ramoneta per no dir què són, perquè no ho saben ni ells.

Però els polítics no són professors de periodisme. Encara que alguns hagin exercit l’ofici, amb raó o sense, el que fan quan en parlen és opinar. I prou. Com poden donar lliçons els més experts a l’hora d’evitar preguntes, vetar-les o driblar-les? És igual si ho fan amb vehemència, com si sentenciessin una veritat innegable. Encara que ho diguin amb el convenciment més absolut no tindran més raó. Ni aconseguiran que els facin més cas. I si ho aconsegueixen, el periodisme hi haurà perdut.

Quan un polític dóna lliçons de periodisme fa mal al periodisme. Potser se’n surt, aconsegueix imposar el seu criteri al de l’informador i el fa rectificar. A vegades n’hi pot haver prou amb un parell de trucades. Bravo. És aquest el país que volem? Una societat on les pressions polítiques dirigeixin el periodisme? Si ho aconsegueix, encara que tingui raó, hi perd la societat, perquè el periodisme sempre perd quan no és lliure. Equivocat o no, ha de ser lliure. I si el polític no se’n surt, segurament aconseguirà de totes maneres un informador enfadat per les pressions. O decebut. I se n’haurà posat en dubte la integritat. Sigui com sigui hi perd la professió.

No sóc qui per dir a cap polític què ha de fer i què no. Però tinc clar que no són ells de qui he d’aprendre la meva feina. Perquè encara em queda molt per millorar, perquè espero que no deixaré mai d’aprendre. Però prefereixo llegir, veure i escoltar. L’aprenc cada dia d’alguns dels companys de la meva redacció i de les de les competència, de caps que tinc i que he tingut, de periodistes que ja no són vius però encara puc llegir, i que molts enyorem. Fins i tot n’he après d’alguns professors.

Opineu el que vulgueu, polítics, però no sou qui per dir-nos què és i què no és el nostre ofici.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.