Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Potser algú pensarà que el títol d’aquest article hauria d’anar amb un interrogant, però no li he posat perquè defenso que, tal com resa, som allò que escrivim. De la mateixa manera, escrivim perquè pensem d’una forma i no d’una altra, perquè l’experiència vital i la visió de la realitat fa que ens mirem el món amb un prisma, únic: el nostre.

I el que anem escrivint va deixant un rastre que, fàcilment, tothom pot seguir gràcies a internet. No fa gaire, per saber com evolucionava el pensament d’un columnista, o per buscar-li les contradiccions i les pessigolles, era obligat fer un viatge físic a l’hemeroteca i desempolsar els lligalls dels diaris i revistes però ara, una simple recerca a la xarxa permet fer un seguiment exhaustiu de tota una trajectòria d’escrits que ens retraten.

I sorprèn veure l’evolució que han tingut, aquests últims anys, alguns articulistes nostrats coincidint, sobretot, amb l’eclosió de la reivindicació del dret a decidir i el procés cap a la independència. Pel que es veu, quan fem una ullada retrospectiva, a alguns d’aquests creadors d’opinió, el procés se’ls ha entravessat de valent.

Un exemple de viatge a les antípodes és el que va fer en el seu moment, l’Anna Grau, columnista de l’Avui i l’Ara i tertuliana de TV3.

L’Anna Grau va passar per ser, durant anys, una de les plomes i veus més destacades del “periodisme catalanista”. Quan va deixar l’Avui, l’any 2008, va seguir escrivint en una línia ben allunyada de l’unionisme tot i alguna crítica cap a un tipus d’independentisme que titllava d’“irreflexiu, freudià i de curta volada que tan mal pot fer a la causa catalana.” Tres anys després, decideix marxar de l’Ara perquè no li vol publicar l’article “Matar a Pilar Rahola” si no li canvia el títol i fitxa per l’ABC, diari on ja hi feia col·laboracions.

I és allà que comença la seva conversió cap a l’unionisme més recalcitrant. Tant és així que últimament la podem veure a les tertúlies de 13TV, a Antena 3, a Telecinco, i llegir-la a l’ABC i Crònica Global entre altres mitjans “plurals”. Ara que es declara “no nacionalista”, és benvinguda i convidada a explicar que, quan treballava a l’Avui i a l’Ara, escrivia mentides, o li censuraven articles. En una entrevista recent, assegura que està cansada de parlar de l’independentisme que diu adoctrina i que titlla de “gilipollez”, però en realitat no para de parlar-ne i d’escriure articles i un llibre i tot.

No crec que fos convidada ni tan benvinguda a fòrums com l’edició d’aquest any de l’“Encuentro Eleusino” on la setmana que ve compartirà taula amb Sánchez Dragó o Jiménez Losantos, si digués una quarta part de coses que li havia escoltat i llegit només fa cinc anys.

No crec que fossin tan complaents si en els seus articles i intervencions televisives defenses el dret a decidir o la immersió lingüística. Potser llavors descobriria que la pluralitat d’aquests mitjans s’acaba allà on comença el qüestionament del seu còmode l’statu quo.

De veritat que, arribats a aquest punt, no sé qui és l’Anna Grau, si la d’ara, o la que escoltava i llegia quan treballava pels mitjans catalans. Sempre em quedarà el dubte de saber què hauria dit als seus articles si no l’haguessin obligat, segons ella, a fer-ho en un determinat sentit, o en un llenguatge imposat.

Potser els seus escrits s’assemblarien molt als que podem llegir avui perquè, al final, si ara diu que escriu sense cap condicionant, és quan és més reflecteixen el que sempre ha pensat.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un Comentari

  1. Francesca

    Se’n diu una caragirada. I la veritat, sempre ha estat molt especial…