S’anomena Directiva Europea de Secrets Comercials i els seus defensors asseguren que tracta de protegir les empreses europees de l’espionatge industrial, un problema creixent a escala global i que, asseguren, ha patit una de cada cinc empreses a la UE.

Els seus crítics, però, no ho veuen així. El redactat de la norma, a l’hora de definir que és un «secret comercial», és massa vague i permet a les corporacions decidir elles mateixes que consideren quina informació ho és o no. Així, amb aquesta llei a la mà –que un cop esdevingui directiva haurà de ser aprovada com a llei estatal a cada un dels parlaments de la Unió- podran denunciar judicialment i fer condemnar tant als periodistes que publiquin qualsevol dada que els pugui perjudicar com a les seves fonts que els filtrin informació. Amb aquesta llei aprovada, per exemple, mai hauria sortit a la llum l’escàndol dels motors trucats de Volkswagen i altres fabricants de cotxes. O els seus denunciants tindrien l’amenaçada d’un judici.

En declaracions a la BBC, l’activista de l’Observatori Europeu de les Corporacions, Martin Pigeon, assegura que tampoc hauria estat possible la filtració dels ‘papers de Panamà’: «El bufet d’advocats involucrats en la fugida de documents de Panamà, Mossack Fonseca, ja ha presentat una denúncia i amenaçat totes les agències de notícies que han publicat informació a partir dels seus documents argumentant que el seu ús era un delicte, ja que es basa en un robatori. El que farà la directiva de protecció de secrets comercials és donar mitjans addicionals en un procediment judicial a empreses com Mossack Fonseca, en contra dels mitjans i persones que publiquen aquest tipus d’informació».

L’eurodiputada francesa pel PPE, Constance Li Grip, assegura que els oponents a la norma «l’han malinterpretada» i assegura que «hem deixat clar que aquesta directiva no afectarà l’exercici dels drets a la llibertat d’expressió i informació establerts a la Carta Europea de Drets Fonamentals». Segons aquesta tesi, en cap cas la directiva protegiria les empreses en cas de pràctiques il·legals.

El problema, és que sovint el periodisme d’investigació no només denúncia accions il·legals, sinó també d’altres que, trobant-se emparades per la llei són immorals o poc ètiques. A la revista francesa Alternatives economiques, la periodista Mathilde Dupré, posa com a exemple el cas del periodista Edward Perrin i Antoine Deltour, qui van treure a la llum l’escàndol dels Luxleaks, el sistema d’elusió fiscal massiva i agressiva però totalment legal amb origen a Luxemburg, estan essent jutjats en aquest país per un delicte de «violació de la confidencialitat comercial».

De fet, la mateixa Li Grip, a una pregunta de la BBC sobre si podia assegurar que cap periodista o font seria encausat amb aquesta norma, responia «jo no sóc jutge».



Oposició ciutadana

Més de mig milió de persones ja han signat contra aquesta proposta de directiva i han aconseguit modificar-ne alguns aspectes, però els seus opositors –com la plataforma Xnet de Barcelona– consideren que no són suficients i han demanat el vot contrari als grups parlamentaris. L’aliança entre popularistes i socialistes, però, fa quasi matemàtica la victòria del ‘sí’.

Un vídeo publicat per Xnet explica de forma gràfica i breu les conseqüències d’aquesta directiva: