Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ahir vaig anar a escoltar en directe el periodista líder d’opinió entre els hispans dels USA. Jorge Ramos va tornar a la facultat on fa més de 30 anys es va graduar, a la Universidad Iberoamericana de la Ciudad de México. És menut i sembla fràgil, però amb allò que la tele engreixa 7 quilos té una força i un atractiu innegables. Presentava el recull d’entrevistes Sin miedo, lecciones de rebeldes y poderosos davant més de 500 alumnes que, sobretot, pertanyien a aquesta categoria o com els va anomenar ell amb el vocable de tant èxit a Mèxic, els Mirreyes. No tothom es pot pagar la jesuítica Ibero.

Ramos és clar i contundent. Està dintre dels 100 personatges més influents del món, segons les inacabables llistes made in USA del Time, però no es comporta amb la supèrbia i fatxenderia d’un líder mexicà. Fa 30 anys que condueix l’informatiu d’Univisión, i, sorprenentment pels estudiants que l’escoltaven, pot anar al supermercat sense necessitat de guarures. Petita diferència entre exercir en un estat de dret, amb totes les seves mancances, i un per fer.

Va intentar convèncer a l’auditori que cal la rebel·lió per exigir comptes al poder. Que la funció social del periodisme és qüestionar al poder, que les preguntes s’han d’emprar com a armes de guerra per aconseguir la informació que es busca. Va criticar la proximitat de molts periodistes amb els poderosos, fet molt estès a Mèxic. I en la línia nord-americana d’enllistar el que és fonamental, ho va fer amb els sis temes on creu que el periodista ha de prendre una posició: el racisme, la discriminació, la corrupció, els Drets Humans, les dictadures i les mentides públiques.

Va emocionar-me quan va dedicar la xerrada a la seva mare, present a la sala. Va dir que era una rebel: un dia s’havia negat a fer la xocolata amb escuma com volia el seu pare i va anar a la Universitat al mateix temps que el seu fill. Quin goig compartir aules o passadissos amb qui no va poder accedir-hi quan li tocava, només pel fet de ser dona.

També va ser conseqüent en recordar els periodistes que moren a Mèxic per fer la seva feina, sobretot als Estats o “província” i les dones que hi són capdavanteres en aquesta tasca: Carmen Arístegui, Lydia Cacho, Guadalupe Loaeza o Anabel Hernández. Jo hi afegiria la Lucía Lagunes, ànima de l’agència de notícies amb perspectiva de gènere CIMAC (Comunicación e Información de la Mujer, Asociación Civil) aquests dies al Simposi que es fa a Barcelona, o la Marcela Turati, dedicada en cos i ànima als Periodistes de a pie i als milers d’herois que estan resistint a la violència i que s’organitzen per canviar el país. Tal com va reclamar Jorge Ramos: cal una primavera mexicana.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.