Els últims dos mesos de la meva vida han estat convulsos: un anar i venir de novetats, noves responsabilitats i canvis a gran escala que m’han deixat totalment descol·locat. I així, de retruc, fa dos mesos que (gairebé) no consulto un mitjà de comunicació. Com a mínim, amb la profunditat necessària per estar al dia de tot. Encara que em fa cert pudor deixar per escrit una afirmació d’aquesta mena en un mitjà fet de periodistes per a periodistes que parla de periodisme no me’n vull estar, perquè m’ha servit per adonar-me que la professió viu en una bombolla.

Avui dia només tinc temps de mirar les edicions digitals de les capçaleres del país durant dos o tres minuts mentre m’escalfo el meu precari, humil però orgullós dinar de carmanyola. Per no mirar no miro ni els e-mails que m’envien els dos diaris als quals estic subscrit i, per descomptat, no entro ni a Twitter. No tinc temps per pensar que no tinc temps, que diria Mazoni.

Després de dos mesos vivint aquesta voràgine m’he adonat que estic fora, mediàticament indefens. No arribo a saber ni la meitat de coses que passen al món. No puc contrastar res. Em conformo amb titular, entradeta, primer paràgraf. No me’n sento orgullós. Tot i així estic aprenent molt, perquè m’he convertit en un més dins d’una majoria que no arribava a entendre.

Mirar-m’ho des de la distància m’ha permès veure que la professió viu en una bombolla, segurament involuntària, però bombolla. Passar-se 24 hores consumint, processant i elaborant informacions fa perdre perspectiva per força. I si a això se li suma que els processos de negociació de les publicacions va més o menys així (periodistes de mitjans parlen amb periodistes de gabinet de premsa per pactar temes que després comentaran i viralitzaran periodistes (i comunicadors/opinadors/totòlegs) a través de Twitter), tot resulta més comprensible.

El periodisme està infoxicat. Sona obvi, però ho constato. Tot està hiperconnectat, tot viralitza, tothom crea continguts i no hi ha temps per a res més que ser víctima del clickbaiting i del periodisme de llistes. Tampoc n’hi ha per distingir el que és publicitat del que és veritablement notícia, especialment en aquells mitjans que diuen fer «nou periodisme» quan realment fan peces de gatets mesclades entre morbo i escabrositat. El periodisme està infoxicat perquè els periodistes treballem amb informació durant la jornada laboral però també en consumim durant el nostre horari d’oci. Aquest consum 24/7 ens va ficant de mica en mica dins d’una bombolla que ens fa perdre la perspectiva dels patrons de consum de molta audiència.

És gairebé impossible sortir d’aquesta espiral. El sistema està muntat així. Tot el que ens queda és aturar-nos uns segons abans de posar-nos a treballar i intentar empatitzar amb els nostres lectors, oients o espectadors, per provar d’entendre’ls i, qui sap, potser tornar-los a seduir amb les eines que en el seu dia ens van enamorar a nosaltres.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.