Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Sopàvem tranquil·lament a casa, diumenge al vespre, tot mirant el Telenotícies de TV3. De sobte, enmig de la notícia sobre la cursa de motociclisme de Jerez, el periodista que havia enregistrat la veu en off, deixa anar un sonor ‘joder‘, fa una pausa curta i repeteix la mateixa frase que havia deixat a mitges. Va ser tan ràpid que les meves filles, que eren també al menjador, ni se’n van adonar. “Heu sentit un ‘joder‘ enmig de la notícia? -No…”. Vaig captar de seguida què havia passat, perquè sé quines són les rutines d’elaboració d’una peça d’un telenotícies.

En el moment d’enregistrar el text que havia escrit, el redactor es va equivocar i enlloc de l’usual “repeteixo”, que permet saber per on tallar i enganxar el fragment llegit malament en el moment d’editar el vídeo, probablement tenia pressa, la notícia havia d’entrar al cap de pocs minuts en directe, va dir “joder” -com volent dir “ja està bé, d’equivocar-me tant”- i algú (no sé si va ell mateix o una altra persona que muntava la peça) no es va adonar de l’error i va acabar sortint en antena. De seguida vaig pensar que la pífia apareixeria a l’APM, i efectivament, als eficients rastrejadors televisius que té en Guillem Sans, el director del programa, no se’ls va escapar pas: aquest dimecres ja va sortir, barrejada amb d’altres desenes d’errors i moments delirants de la televisió amb què ens metralla l’APM dos cops per setmana.

No voldria culpabilitzar el pobre redactor d’esports de TV3, ja en deu haver tingut prou amb les rialletes dels companys. Tampoc vull que s’interpreti que m’escandalitzo pel caràcter malsonant de la paraula, tot i que enmig d’un informatiu sentir un ‘joder‘ per antena sobta una mica. Però no estic parlant de l’expressió aquesta en concret.

A mi mateix, una vegada, fent un stand-up en una avinguda de la Xina (un stand-up és aquell fragment de la notícia en què el periodista apareix en pantalla, usualment al lloc dels fets), se’m va creuar un ciclista a tota velocitat entre la càmera i jo mentre parlava, vaig callar de cop i li vaig llançar un “hòstia!” ben fort, abans de disposar-me a repetir la presa. Allò no es va arribar a emetre mai, és clar, però a algú de la redacció li va fer gràcia i ho va copiar en una cinta que teníem amb tot de “pífies”. De tant en tant, quan TVE passa un vídeo amb “tomas falsas” històriques de la cadena, el meu ‘hòstia!’ al ciclista de Pequín torna a ressonar als televisors de les Espanyes (això sí, amb tot l’accent obert del català).

Fet aquest circumloqui, el que vull dir és que els periodistes solem culpar dels nostres errors les presses i la pressió que rebem dels nostres caps per tenir les notícies a l’hora que cal emetre-les. Però no són només les presses. També hi pesa -i molt- el grau d’exigència personal que cadascú posa en la seva feina. Mai es pot abaixar la guàrdia, ni quan ja dus vint anys fent el mateix i sembla que allò ho domines sense esforçar-te. Mai pots deixar guanyar-te per la rutina, acomodar-te en la repetició de les mateixes operacions mecàniques, com a periodista sempre has de tenir els dos ulls ben oberts. I, si t’equivoques, has de tenir activats “tallafocs” suficients per evitar que aquell error arribi a l’espectador/lector. No són només les presses. Evidentment que aquestes ho fan tot més difícil, però a l’hora de fer bé o no la feina, hi té molt més a veure la nostra actitud personal.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.