Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Que El País anunciï un imminent abandó del paper per centrar tots els seus esforços en la digitalització de continguts informatius sorprèn, alhora que disgusta, un sector, el periodístic, que viu amb incertesa el present i albira amb temor el futur. No és el primer cas; en trobem aquí i a fora, com el britànic The Independent, que el 26 de març publicava el seu darrer número després de trenta anys de cita diària amb els lectors. Les publicacions en paper desapareixen progressivament sense que res ni ningú no puguin impedir-ho en el marc d’un nou paradigma on els editors són incapaços de descobrir la fórmula empresarial adient per garantir-ne la viabilitat, els periodistes es mostren impotents davant de la impossibilitat de treballar amb llibertat i els lectors perden l’interès per llegir al mateix temps que el troben per fullejar. En definitiva, un còctel explosiu de conseqüències indigestes per a totes aquelles persones que no només vivim del periodisme, sinó que ens desvivim per mantenir-lo en el seu punt més àlgid.

El vinil vam substituir-lo pel casset i aquest, pel CD. Com el betacam, que va desaparèixer en favor del VHS per desembocar en l’actual dicotomia entre DVD i Blu-ray. De totes maneres, tant el mercat musical com l’audiovisual han vist com el suport digital guanyava terreny al format físic empès per la comoditat, la immediatesa i l’accessibilitat d’Internet. La substancial reducció de costos també n’ha facilitat el domini creixent. A pesar de les dificultats inicials, però, ambdós sectors han après a convertir les seves debilitats en fortaleses; per tant, l’evolució tecnològica i, també, dels hàbits de consum han confluït en un nou model de negoci.

En canvi, la premsa, que va sobreviure a l’eclosió dels diaris gratuïts entre els anys vuitanta i noranta, navega sense rumb enmig de la proliferació de digitals que, al seu torn, no han sabut rendibilitzar els continguts ni explotar-los publicitàriament, la qual cosa ha conduït el periodisme a un carreró sense sortida en què tan sols es cola un bri de llum a través de la fina escletxa de la subvenció. Mentre el negoci de la música, d’una banda, i el del cinema, de l’altra, viuen immersos en ple procés  de reconversió, la premsa ha fracassat en l’intent. O no. Potser no es tracta d’una qüestió de forma, sinó de fons. Escrivia Umberto Eco en la novel·la Número zero que “els diaris tradicionals expliquen les notícies del vespre anterior. Ara les notícies del dia abans ja les sabem per la televisió a les vuit del vespre, de manera que els diaris sempre expliquen coses que ja sabem, i per això cada vegada  venen menys”. Un dels personatges de la novel·la proposa Demà com a nom d’un nou diari “que parlarà del que podria passar demà, amb articles que aprofundeixen en els temes, suplements de la investigació, previsions insospitades…”. Perquè el que avui és una cançó o una pel·lícula, demà podria esdevenir un clàssic, una obra mestra que haurà perdurat en el temps. Però el que avui és notícia, demà ni tan sols no serà noticiable. Us imagineu un demà en què l’avui no importés?  Doncs heus aquí el dilema del periodisme.

 

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.