Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que en ell apareix fa referència a la data de la seva publicació.

Avui es compleixen 40 anys de El País en un fastuós aniversari que no queda massa clar qui paga. El mateix diari treu pit de la seva trajectòria en un editorial que destaca la seva «ferma voluntat d’independència i defensa de la llibertat» i assegura que «va ser pioner en la defensa de la llibertat a Espanya». En la mateixa pàgina enllacen alguns editorials del diari que qualifiquen d’històrics, com els que analitzaven la reforma de Suárez el 1976, el cop d’Estat del 23-F o la victòria del PSOE el 1982.

Des de Mèdia.cat s’ha volgut recordar alguns altres editorials mítics del diari i que permeten visualitzar bé l’evolució del diari, cada cop més centrat en la defensa dels interessos dels seus accionistes, una visió del món neoliberal i una espanya cada cop més uniforme.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

40 anys de el pais1. Defensar un cop d’Estat: Segurament, una de les senyes d’identitat més fortes de El País és la seva defensa de la democràcia, present al seu ADN des de la seva fundació en un moment que el quiosc encara estava dominat per capçaleres adornades amb el jou i les fletxes. Però ni aquest principi va respectar l’editorial «Cop a un cabdill», en què va defensar el cop d’Estat contra Hugo Chávez l’abril de 2002 i que s’ha convertit en un dels textos més icònics de la devaluació del que s’havia presentat com un projecte periodístic progressista i demòcrata. «La situació s’havia deteriorat tant que aquest cabdill erràtic ha rebut una empenta. L’exèrcit, esperonat pel carrer, ha posat fi al somni d’una retòrica revolució bolivariana», publicava mentre milions de veneçolans sortien als carrers per defensar la democràcia.

2. Colpistes a Catalunya: Però si els cops militars veneçolans eren disculpables, no ho són els moviments socials catalans. Al març del 2014 acusava l’Assemblea Nacional Catalana de preparar-ne un de civil: «un ‘full de ruta 2014-2015’ que constitueix el disseny mil·limètric d’un cop de mà contra la democràcia representativa, a través de la imposició unilateral d’una separació del conjunt d’Espanya». Això sí, la definició de «cop de mà» era «per dir-ho suaument».

3. Separació de poders? Molts anys abans de dedicar-se a classificar cops entre acceptables i fantasiosos El País ja havia teoritzat sobre la separació de poders. En concret la que impedia al poder judicial investigar els possibles delictes de l’executiu. Això és el que el preocupava davant la investigació de Baltasar Garzón sobre els GAL: «Es tracta de dilucidar si el jutge penal pot indagar en l’esfera dels secrets oficials per a perseguir un delicte».

4. Els GAL són greus però no tant: Molt va publicar el diari sobre el terrorisme d’estat al País Basc, segons ells mateixos per tal de «denunciar-la sense treva». Però quan va ser el moment que els seus principals responsables entressin a la presó va escriure això: «Veure entrar a la presó els qui van encapçalar la lluita contra ETA els anys en què van produir-se matances com les d’Hipercor o Saragossa mentre que alguns dels que van ordenar aquells atemptats gaudeixen de llibertat, sense cap dubte provoca més que perplexitat en moltes persones que no són del partit socialista».

5. La culpa de tot la té el Che: Si els GAL eren disculpables, l’activitat guerrillera a Amèrica Llatina si que no tenia cap raó. A l’editorial –el primer que va ser contestat per la redacció– «Cabdill Guevara» –sí, la vinculació amb Chávez no és massa dissimulada- negava tot el context social i polític que va motivar el fenomen i ho vinculava a una qüestió romàntica: «la disposició a donar la vida per les idees amaga un propòsit tenebrós: la disposició a prendre-la a qui no les comparteixi». I encara més: «Gràcies al seu desafiament armat, les dictadures militars de dretes van poder-se presentar a si mateixes com un mal menor». Que li expliquin a Allende.

6. L’esquerra sempre s’equivoca quan exerceix de tal: Agafar les armes és condemnable, també ho és brandar una espardenya. Estafar milions de persones, sobretot si es fa des del poder, és una actitud que cal valorar bé abans de criticar o denunciar. Aquesta és la conclusió a la qual s’arriba després de llegir l’editorial que condemnava el diputat cupaire David Fernàndez per enfrontar-se a Rodrigo Rato al Parlament: «Rato no tenia obligació jurídica; va assistir voluntàriament a la sessió per l’impacte social de l’entitat que dirigia. No obstant això, diversos diputats van correspondre’l amb qualificatius insultants, des del de pertànyer a una “elit carronyaire” al de “gàngster”. Va destacar en aquesta delicadesa el portaveu de la CUP, David Fernàndez, qui va adornar els insults brandant una sandàlia mentre proferia una pregunta obertament amenaçadora».

40 anys de el pais7. Al final, potser perquè la confon amb l’extrema dreta: En els últims dos anys, la capçalera de Prisa ha tingut una nova obsessió, un enemic a batre contra el qual ha valgut tot tipus d’armes, des de la mentida fins a la manipulació de les enquestes o els insults. Aquest és un dels primers editorials que va dedicar a Podem: «tot això no justifica deixar la societat en mans de Pablo Iglesias i Podem, és a dir, d’un grup de diagnòstic catastrofista i voluntat desqualificadora, que nega ser d’esquerres ni de dretes per ocultar allò que en realitat és: simple i vulgar populisme com el que, amb altres aparences ideològiques, apareix en diverses parts d’Europa».

8. La democràcia no és realista: La negativa del govern grec d’Alexis Tsipras a acceptar les condicions d’ajust europeu i sotmetre-les a un referèndum tampoc van agradar a El País. «La convocatòria [del referèndum] deixa clar que el seu Govern no busca una nova legitimitat democràtica per a una modificació de les promeses electorals en sentit realista, sinó una votació contrària a les últimes propostes de la resta dels Dinou, en clau d’orgull nacionalista».

9. Curiosa forma d’assegurar les pensions: Aquest editorial, però, potser és el que resumeix millor el progressisme sui generis de El País. Aquestes són les seves receptes per «assegurar» les pensions: «ampliar el nombre d’anys d’ocupació per accedir al 100% de la cotització, calcular-la sobre el conjunt de la vida laboral, avançar a 2015 o 2016 la norma que ajorna l’edat de jubilació fins als 67 anys (…) i trencar la indexació de les pensions amb l’IPC».

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019