Jo tenia un cinismòmetre nou de trinca. Últim model, lluent i ben calibrat i just quan em decideixo a estrenar-lo apareix aquest editorial de El País i patapam! L’aparell es torna boig, comença a treure fum i es desfà en mil bocins en una explosió. Així que, Cebrián, em deus un cinismòmetre!

I crec que la meva petició és d’allò més comprensible i lògica. Perquè a més, crec que ho ha fet a posta, sabent-ho, amb un somriure burleta de qui en sap les conseqüències. Ja em direu si no, un cop es recapitula i s’ordena cronològicament l’últim mes:

cebrián– Primer el seu principal diari tracta d’amagar i desinformar sobre les revelacions dels papers de Panamà –com havia de riure el paio sabent el que sabia quan llegia titulars sobre Putin i Veneçuela.

– Segon ordena a Prisa, la seva empresa, querellar-se amb els mitjans de comunicació que publiquen que el seu entorn –no el de l’empresa, el seu personal- té diners en paradisos fiscals.

– Tercer acomiada com a col·laborador de la seva principal ràdio a un dels periodistes responsables de publicar l’escàndol i prohibeix als periodistes dels seus mitjans –els seus periodistes, vaja- a col·laborar amb la televisió que també ha publicat la mateixa informació.

– Quart i final celebra el Dia Mundial de la Llibertat de Premsa amb un especial de luxe on no hi ha cap referència, cap, a la concentració de la propietat dels mitjans –considerada ja una de les principals amenaces a aquesta llibertat a estats com l’espanyol-, la llei mordassa o les persecucions globals contra Snowden o Assange. Les amenaces realment existents contra la llibertat de premsa que els seus conciutadans –no els turcs, els xinesos o els veneçolans- podem patir realment.

I aquest especial l’acompanya amb un editorial –responsable final de la destrucció del meu cinismòmetre- on Cebrián ordena escriure al plumilla dels encàrrecs «Els Estats totalitaris on la democràcia brilla per la seva absència tenen en la premsa compromesa amb la defensa dels drets fonamentals a un dels seus principals enemics». Ho diu l’amo del conglomerat de mitjans de comunicació que acumula multes i querelles per defensar els drets fonamentals en la seva informació diària.

Però espereu, que encara n’hi ha més. L’editorial –una setmana després de tractar els seus periodistes com esclaus sense criteri propi on col·laborar o no- rebla: «I sense cap dubte seria una mala notícia que els periodistes es llancessin en braços de l’autocensura».

Als anys 90 es podia llegir per les parets allò de «se’ns pixen a sobre i ens diuen que plou». Cebrián, sembla que ni tan sols es molesta en intentar que quan diu que plou soni creïble.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.