Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Entre el 15 de maig de 1995, el dia de creació de La Infopista Catalana (posteriorment VilaWeb) i el dia d’indeterminat mes de 2009 que sis periodistes vam dinar amb Rosa Cullell, quan era directora general de la corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, vaig tenir coneixement almenys de dos fets excepcionals per al futur del model dels mitjans de comunicació. No ja la crisi del paper que seria l’origen de tantes pèrdues i expedients de regulació en la premsa escrita sinó l’aterratge de les xarxes socials com a nova eina de transmissió d’informació que distorsionaria el mercat i també un fet anecdòtic però a la llarga transcendental: un dia de 2009, segons explicava Cullell en aquell dinar, per primera vegada a Catalunya un programa (una sèrie de televisió, Infidels) havia estat més seguit en la seva emissió a la carta que en la seva emissió en directe.

El model dels mitjans, que descansa des de fa 20 anys sobre les quatre potes que representen premsa, ràdio, televisió i internet, no ha parat de moure’s i de fer girs per adaptar-se a necessitats i costos del mercat, però encara no ha trobat el desllorigador que va provocar l’arribada de la quarta pota que era la xarxa. Últim esment al que deia Cullell: “els anunciants fins ara [2009] sabien on posar els anuncis, però ara tenen milions de webs on triar, i òbviament els mitjans tradicionals, i encara estan triant”. La crisi es va assentar del tot, va durar molts anys i encara dura per als mitjans de comunicació. La darrera Enquesta de Població Activa diu que hi ha 31.200 periodistes aturats, un 14% menys que fa un any, però no s’especifica quins segueixen exercint o estan treballant al Mercadona -els sous són similars- i també s’esborra del gran titular l’exaturat que torna a treballar amb contractes d’una hora.

Hi ha en els últims mesos més fets preocupants per al model, que subratllen la desorientació on ens hem instal.lat i que perllonguen el sistema de supervivència que domina el periodisme des de fa ja dècades. Un a la ràdio: el mitjà que millor ha resistit la crisi, perquè excepte en els mitjans públics ja partia de sous baixos, s’està plantejant el salt al digital (Noruega ja ho ha decidit) però la setmana passada uns quants centenars de persones reivindicàvem a l’Apolo el retorn d’Icat a la FM. I dos a la televisió: en aquell 2009 en què Infidels era un bolet els telenotícies feien share superiors al 20% i ara es barallen pel 10% no per la competitivitat entre ells sinó perquè els líders ara es diuen Supervivientes i el Hormiguero.

Jo, senzillament, no sé on anem els periodistes que hem fet, fem o volem seguir fent informació. Però agrairia, si hi ha algun metge a la sala, que algú diagnostiqui el malalt i li doni algun remei que almenys li/ens aclareixi la vista.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.