Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

A Europa es consolida un binomi antic i curiós: quan els Estats es veuen amenaçats limiten les llibertats democràtiques essencials. Entre aquestes, hi ha predilecció per la llibertat de premsa i es compta amb un aliat valuós: l’autocensura. És una de les conclusions que podem extreure de l’informe anual Freedom in the Word que publica l’organització americana Freedom House.

L’informe corresponent a l’any 2015 hauria de significar un toc d’alerta per als professionals de la informació perquè presenta unes xifres que situen la salut de la llibertat de premsa en el punt més baix dels darrers dotze anys.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Les xifres globals parlen per si soles: només el 13% de la població mundial pot gaudir d’un sistema de mitjans que es pot considerar lliure. És a dir, es cobreix l’actualitat política des de perspectives diverses, els professionals de la informació tenen la seguretat garantida, els poders públics interfereixen de forma mínima en l’elaboració de les informacions, i no existeixen mesures legals per limitar la feina dels mitjans.

A l’altre plat de la balança hi trobem un 46% dels habitants del planeta –3.400 milions de persones– que viuen en sistemes mediàtics que no es poden considerar lliures. I aquí és on l’informe resulta interessant, perquè a més dels sospitosos habituals –Sèrbia, Polònia, Turquia, Egipte, Macedònia o Zimbàbue–, Freedom in the Word destaca el retrocés de la llibertat de premsa a l’Estat francès.

Sí, la França republicana de la llibertat, la igualtat i la fraternitat (sic!) assenyalada com a territori hostil per al periodisme. Si feu un cop d’ull a l’informe, veureu que un cert posicionament que es considerava allunyat dels estàndards periodístics de l’Europa occidental –estar a favor o en contra de la versió oficial, sense matisar– fa forat des dels atemptats contra Charlie Hebdo del 7 de gener de 2015, els atemptats de París del 13 i 14 de novembre de 2015, i es referma després dels atemptats a Brussel·les del 22 de març d’enguany.

Aquest estat d’excepció és el resultat d’una pressió inèdita sobre els aparells de l’Estat, i sobre els mitjans, per part dels grups que provoquen aquests atemptats. I té un efecte col·lateral que l’informe identifica: l’autocensura. Pocs articulistes i opinadors trepitgen el ja de per si limitat espai per a la dissidència i la crítica a l’excepcionalitat imposada al si de l’Estat francès.

Cal recordar que el passat mes de febrer, l’Assemblea francesa va aprovar d’allargar l’estat d’excepció fins, com a mínim, el pròxim 26 de maig. L’estat d’excepció va ser decretat després dels atemptats del 13 de novembre i atorga al govern i a l’Estat poders excepcionals que situen el sistema democràtic al límit. Mentre és en vigor només cinc persones han estat perseguides per casos identificats de terrorisme i, en canvi, hi ha hagut nombroses prohibicions d’actes, confinaments preventius o persecucions per delictes d’opinió. També hi ha hagut prop de tres-centes assignacions de residència forçoses.

La paradoxa és que res satisfaria més els ideòlegs dels atemptats que veure com al cor d’Europa es limita la llibertat de premsa per la via de la imposició governamental i per la via de l’autocensura dels professionals.

Com hauria defensat qualsevol de les vuit víctimes de Charlie Hebdo, la millor recepta contra l’integrisme i el pensament únic és la llibertat d’expressió, l’humor i la intel·ligència. I la possibilitat d’escriure i dibuixar sense límits cada vegada que afrontem un full en blanc.

 

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.