Fa uns dies ens vam sorprendre. A TV3 es va parlar de masclisme en prime time i vam parlar les dones! Vam ser les protagonistes. I ens va sorprendre, sí. El mateix va passar quan es va parlar de la regla públicament i de si era millor la compresa de tota la vida o la copa menstrual. Segurament perquè en parlem massa poc, perquè hem passat de puntetes i sense analitzar les darreres campanyes d’insults salvatgement sexistes que han viscut dones del nostre país, perquè els feminicidis s’han convertit en un recompte de dones assassinades que moren com resultat de casos aïllats als informatius i notícies habituals o perquè la veu de les dones encara no és present al periodisme que ens acompanya arreu cada dia: quan mires el Twitter des del mòbil, quan engegues la televisió a l’arribar a casa o quan poses la ràdio que t’acompanya durant els trajectes quotidians.

Fa 25 anys Montserrat Roig ens advertia: “Des que neixen els nens arriben a joves amb la certitud que el món és un disbarat. Amb el diari a la mà i, sobretot a través de la imatge plana del televisor, aprenen que els vells mai no es toquen, que els coits són més aviat ferotges, que els triomfadors són macos i simpàtics. (…) Les notícies als mitjans de comunicació acostumen a ser lliçons de coses per a l’ensinistrament de la barbàries i el dolor.” Margarita Rivière, el 2003, ens deia que la comunicació “està plena de silencis, com el de les dones, basats en malentesos que afecten el contingut i forma de la comunicació. Sempre ha passat: uns comuniquen més que d’altres. La comunicació és, així, una arma”.

I la veritat és que el silenci de les dones es manté malgrat l’aparent normalitat formal. Podem pensar que al món globalitzat, en què sembla que gaudim lliurement d’una quantitat d’informació plural i diversa, tothom hi està representat. Però, senyors i senyores el llenguatge que hem naturalitzat i a partir del qual interpretem el nostre entorn no és neutral i el de de les dones no coincideix amb el del poder perquè no el tenim. Durant segles hem escoltat i callat i hem estat relegades a l’esfera privada, íntima i familiar on se’n ha ensenyat a exercir les tasques de cura i reproducció com les millors i les úniques capaces de fer-ho. I el llenguatge de l’esfera pública s’ha edificat en uns marcs que no són els de les dones.

Preguntem-nos per què no ven l’esport femení o la tendresa i la sensibilitat, “però és el cas que certes notícies no surten mai, o bé matisades. I n’hi ha que no es publiquen perquè no fan vendre. Ni que les regalis, te les publiquen. La felicitat o la tendresa no són rendibles”, com deia Roig l’any 1990. Avui, cada notícia, article o reportatge és un producte que cal vendre i què ven mundialment? Doncs ven la guerra, el conflicte, la brutalitat, la intolerància i allò sensacional, és a dir, l’univers a partir de qual es crea la masculinitat.

El panorama encara és desolador però ser-ne conscients és un primer pas per poder revertir els silencis latents i injustificables en societats que defensen formalment la igualtat arreu. Parlar de la nostra regla, de les dificultats per conciliar la vida laboral i familiar essent dona o de la nostra sexualitat s’ha de convertir en un exercici habitual que parteixi de la nostra consciència de fer-nos sentir. Exisitim i al periodisme també hi hem de ser parlant i definint-nos a nosaltres mateixes.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019