Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

De vegades ‘els civils’ em pregunten com és això de ser periodista. Si és pot deixar de ser-ho en algun moment, si et pots aburgesar i calmar-te . I sempre responc amb la faula de la granota i de l’escorpí. Tenim el fibló sempre a punt; en una redacció, en un àpat familiar, en una conversa amb amics,… Som periodistes. Tenim les nostres coses, però habitualment ens pot la curiositat i no suportem les mentides.

Hi ha qui diu que periodisme i política són com aigua i oli. Hi ha una certa superioritat moral que assegura que els periodistes no podem flirtejar amb els polítics perquè busquem la veritat i els polítics, ja se sap, són fills de Llucifer. Doncs ja m’explicareu com “es fan les fonts” en el reporterisme polític. I a part, estic molt en desacord. Sovint la millor manera de controlar el poder (tasca primigènia del periodisme sinó m’erro) és coneixent-lo i després entenent-lo.

Si no és així correm el perill de fer informació superficial. És el que passa ara. I menys mal que l’actualitat dóna tant de joc que a ‘Polònia’ van superats.

En essència, doncs, que un periodista estigui en política és la quintaessencia de la perfecció. Visca! El president Carles Puigdemont ho és, ja ho tenim tot guanyat.

Però a mi em té fascinat la figura del diputat de Sí Que Es Pot Albano Fachín, previ editor de la publicació Cafè amb Llet. Si fem la radiografia trobem que és un dels tres candidats a dirigir Podem i que seria de la família política més propera a Ada Colau. També diríem que és un dels líders de la cançó de l’enfadós, un gènere polític molt nostrat. Ell és nou, però el tarannà és molt vell. No és d’estranyar la seva fascinació per Joan Coscubiela, jove promesa de la revolució.

Fachín hauria de ser una gran corretja de transmissió del missatge evangèlic de la novíssima esquerra. Però no. Només és el barrufet rondinaire. Això sí, segueix llençant sospites arreu. Segueix amb la sanitat pública catalana, on fa anys que s’hi aboca, amb resultats exigus. Ara també es posa amb TV3 i amb la premsa en general. Un clàssic, el missatge és bo (esclar) però és el missatger que no ho trasllada prou bé. Ai! Tot està molt vist.

Les revolucions són la cosa més antiga de la història política. I totes venen a ser el mateix. I sempre acaba amb la decepció de molts en veure que el que es vol novíssim és antic i arnat. La nova política, per mi, és fer política. No fer guerra de trinxeres ni establir platons de televisió com a rings argumentals. Fer política, com fer periodisme, és entendre el món que t’envolta i captar els seus problemes i no deixar de treballar fins a trobar una solució. I en això no hi ha bons ni dolents, blancs ni negres. Només hi ha qui fa feina i qui no.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.