Anàlisi comparada dels editorials de La Vanguardia

L’anunci que s’estudiava un possible augment de l’IRPF per a les rendes més altes –per sobre dels 90.000 euros- ha provocat una intensa indignació en bona part de les tertúlies, columnes d’opinió i editorialistes. És aquesta indignació fruit d’una anàlisi objectiva dels creadors d’opinió més mediàtics? O respon a un possible biaix de classe en aquest sector, que defensaria així els seus legítims interessos particulars? És molt difícil de saber sense un estudi ampli impossible per aquest article, però sí que és possible comparar dos editorials de La Vanguardia per tal de comprovar com el diari justifica o critica unes mesures econòmiques segons si perjudiquen una classe social o l’altra.

El primer es titula «La inevitable reforma de les pensions» i és del 10 de gener de 2011, just quan es debatia l’augment de l’edat de jubilació als 67 anys. El segon és «La pujada de l’IRPF», publicat el passat 16 de maig en resposta a la proposta del conseller d’Economia Oriol Junqueras.

S’han escollit aquests dos articles perquè en ambdós s’analitzen les respostes governamentals a un mateix problema: la insostenibilitat de l’actual estat de benestar si no s’apliquen certes reformes. En el primer cas la reforma es fa perjudicant «els de baix», la majoria de la població que compta només o preferentment amb la pensió pública per subsistir després de la jubilació. La segona reforma apunta cap «als de dalt», les rendes més altes que veurien incrementada la seva imposició fiscal per tal de fer front al manteniment dels serveis socials.

En el primer cas, ja des del titular es presenta la reforma de les pensions com «inevitable», un concepte que es repeteix una vegada i una altra al llarg del text. «No hi ha més remei», «alternativa més seriosa», «necessitat» i «inevitable i urgent» són els conceptes amb què es justifica una mesura, si bé es reconeix que és «un important sacrifici».

Encara que l’editorialista valoraria l’existència d’un consens al voltant de la qüestió, demana al govern espanyol que aprovi la reforma «en qualsevol cas».

A pesar que hi ha molts economistes que van oferir alternatives a la rebaixa de les pensions, el diari els ignora, justifica la seva presa de posició en una suposada «majoria d’experts» i basa tots els arguments en la baixa natalitat i augment de l’esperança de vida, ignorant-ne d’altres com l’augment de la productivitat o del global de riquesa produïda.

En l’editorial «La pujada de l’IRPF» el to canvia dramàticament. A pesar que el diari no troba alternatives a la pujada, aquesta no es presenta com «inevitable» o «necessària», sinó que els drets dels contribuents no han de supeditar-se als problemes econòmics de la Generalitat: «els contribuents no tenen cap culpa que Catalunya tingui problemes amb el sistema de finançament, que és un tema que ha d’arreglar-se sense perjudicar-los». Una deferència que no es tenia amb els pensionistes.

En aquest cas, a més, la reforma no pot fer-se «sense consens» i es destaca que aquesta pujada de l’IRPF en els trams més alts no figura al programa electoral. Tampoc ho feia la qüestió de les pensions en el programa de Zapatero, però llavors La Vanguardia no ho va recordar.

L’article a més fa una important trampa semàntica. El títol es refereix a la «pujada de l’IRPF», una idea que es repeteix a la primera línia i al segon paràgraf es refereix a «la butxaca dels catalans» i «als contribuents». Només fins al cinquè paràgraf s’especifica que la proposta només es refereix al «tipus marginal màxim de l’IRPF» i en cap moment explica al lector que la pujada només és per aquells qui declarin uns guanys superiors als 90.000 euros anuals. Qualifica d’un tipus impositiu superior al 48% «d’espoli del fruït del treball de les classes mitjanes», oblidant de nou que la pujada només afecta les rendes superiors als 90.000 euros, difícilment definibles com a classes mitjanes. Però no només no es justifica una acusació tan greu –molts països tenen tipus superiors- sinó que aquesta és una idea que se sustenta sobre el mite dels impostos alts a Catalunya, el que no és cert.

També assegura que l’augment d’impostos tindrà «perniciosos efectes per a l’activitat econòmica», un argument que també hauria servit per oposar-se a la reducció de les pensions, però no va fer-se servir.