Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Helena Vázquez és una periodista catalana que fa mesos que és a Grècia com a corresponsal freelance. En conversa telefònica explica com ha funcionat l’expulsió dels periodistes d’Idomeni i altres camps de refugiats a Grècia i les traves que el govern d’aquest país posar als informadors.

Quina motivació creu que té l’expulsió dels periodistes d’Idomeni i altres camps?

Jo crec que pot deduir-se per si sola. Amb periodistes per allà hi ha un risc molt gran que hi hagi imatges d’agressions que taquin el prestigi de la Unió Europea i també del govern grec, que no se’n parla massa d’això, i que és qui dóna les ordres. En els comunicats oficials s’ha defensat que aquesta expulsió com a «natural», ja que en un escenari com el desallotjament serien inevitables certes restriccions a la premsa.

Però en canvi la televisió pública grega sí que pot entrar-hi.

Sí, en un breu comunicat, el ministeri d’Ordre Públic i Protecció al Ciutadà, el que vindria a ser el d’Interior, ha permès l’entrada exclusivament a la televisió pública ERT i a l’agència pública de notícies, però no ha motivat el perquè d’aquesta excepció, així que no pot saber-se com ho motivaria.

Com han reaccionat els periodistes grecs?

Tant l’associació de fotoperiodistes com la Federació Panhel·lènica de Sindicats de Periodistes han emès comunicats criticant aquestes mesures i denunciant que violen una garantia bàsica de la llibertat d’informació.

I des de la vostra experiència, com valoreu la prohibició?

La veritat és que, per dir-ho cruament, la prohibició té tota la lògica i no sorprèn gens, ja que no està desconnectada amb les restriccions a la premsa dels últims mesos.

Com són aquestes restriccions?

N’hi ha de naturals, com el fet que els camps de refugiats estiguin en llocs remots, allunyats dels nuclis urbans i on els periodistes els costa més accedir i, si hi van, no s’hi poden quedar de forma més permanent.

Després n’hi ha d’administratius, que van començar sobretot al febrer, quan els camps provisionals comencen a convertir-se en permanents, i comencen a tancar-se els camps oficials als periodistes. Cal demanar una acreditació per entrar-hi i cada cop costa més d’aconseguir-la. Les visites són més curtes i més guiades.

Tampoc s’implementa cap tipus d’eina des d’instàncies oficials, que permeti quants camps hi ha, quants refugiats a cada camp, quants detinguts, s’impedeix el contacte de periodistes estrangers amb fonts policials… En casos més extrems s’obliga a fotògrafs a anar a identificar-se a comissaria encara que tingués les seves credencials en ordre. Les mesures restrictives són moltes i constants.

Això es justifica d’alguna manera des del Govern grec?

En un principi va acusar-se als mitjans de difondre informació enganyosa sobre la situació dels camps i també van al·legar que no era necessària tanta premsa, ja que, com que no són camps de detenció, els mateixos refugiats podien fer fotos i difondre-les. I aquest punt és cert, sort dels contactes amb els mateixos refugiats a l’hora d’aconseguir imatges i informació sobre la situació al camp.

Sou molts periodistes catalans a Grècia?

No, molt pocs. Pràcticament cap mitjà català o espanyol ha enviat corresponsals permanents. Els pocs que han vingut ho han fet puntualment, en moments concrets com la signatura de l’acord amb Turquia, però aquestes anades i vingudes són molt espaiades i la cobertura que en resulta és molt diferent a estar sobre el terreny sis mesos. La resta de material l’han tret de les agències o entrevistant voluntaris, una pràctica que té el seu valor però també les seves limitacions, ja que al final és una visió molt concreta i els afectats directes queden sense veu.

Quina conseqüència té aquesta manca de periodistes?

Doncs que moltes qüestions no es treballen perquè no hi ha gent treballant sobre el terreny. No es parla dels centres de detenció, dels menors detinguts, de les vagues de fam dels refugiats atrapats a les illes, de la reobertura del CIE d’Amygdaleza, el tancament del qual era una de les promeses electorals de Syriza i ara torna a estar en funcionament i no se sap qui ni quanta gent hi ha tancada.

Més enllà d’algunes qüestions puntuals i la denúncia purament humanitària no hi ha informació, i potser caldria preguntar-se a qui interessa que la informació estigui tan parcel·lada.

Tot i això, la imatge general que hi ha aquí, és que la cobertura de la gran majoria de mitjans és empàtica amb els refugiats.

Sí, és cert. No hi ha hagut una cobertura xenòfoba als mitjans catalans, com ha passat a altres llocs d’Europa, per sort. Encara que potser és perquè el tema queda lluny, només cal comparar la diferent cobertura que reben els refugiats i la que reben els immigrants.

De totes maneres, els mitjans catalans i espanyols tampoc han denunciat –en general- la política espanyola que és la que fa que no hagin arribat refugiats o la relació amb Turquia. És més còmode plantejar-ho com una crisi humanitària i no com una crisi política, que és el que és.

Un Comentari

  1. elena

    Quines grans veritats, que fort tot plegat! I quin coratge Helena! Felicitats i endavant!