L’ecosistema comunicatiu de Ponent és un reflex natural de la distribució de població d’aquestes comarques: Lleida com a gran centre i, a molta distància, tota la resta. Mentre Girona té una Figueres de contrapès, Tarragona té Reus, Manresa té Vic i Tortosa té Amposta, Lleida no té ombra, ho xucla tot. La segona ciutat més gran de Ponent està a 122.000 habitants de diferència. Els pesos periodístics, per tant, es concentren a Lleida: les empreses de comunicació més potents, les delegacions de mitjans, la majoria de professionals… I des d’allí s’irradia. I, concentrat a Lleida, el poder, també hi ha el poder, el polític i l’econòmic.

Premsa i poder en una ciutat de 138.000 habitants. És gran però, no ens enganyem, la gent d’allà sabem que també és un poble. Pels mateixos lleidatans i pels del voltant que hi anem -o hi hem d’anar- per qualsevol cosa, Lleida és la casa de tots, més petita que el que diuen les xifres i més petita encara si parlem de premsa i poder. Les famílies que remenen les cireres són poques, els mitjans amb capacitat d’influència són pocs, l’alternança política -dins i fora de les institucions- també és escassa, el mercat laboral en comunicació és limitat i les estretors econòmiques dels mitjans són moltes. I, ja se sap, el roce fa el cariño; per vocació, per necessitat o per les dues coses alhora. Hi ha cariños d’interès pecuniari, n’hi ha de complicitat política i n’hi ha que simplement són picades d’ullet generacionals. Com a totes les relacions, també hi ha roces que no fan cariño, sinó manies i fòbies.

I fora de Lleida? Doncs si fa o no fa el mateix, en una altra escala. Petits poders i petits mitjans, bona part dels quals municipals o amb fortes dependències institucionals. I si el periodisme a Lleida és tot de proximitat, a les ciutats petites i mitjans de Ponent la proximitat és extrema, pel bo i pel dolent. Quotidiana, quasi física, fins i tot familiar. I això també genera les dinàmiques que genera a l’hora de publicar i de no publicar segons què.

Però si tot depengués de la complicitat i la necessitat, poques pressions farien falta. Amb una mirada, per dir-ho així, s’encarrilaria tot, tot aniria a l’uníson. I no, per sort, no és així. Les pressions hi continuen sent. L’enquesta del nucli de Ponent del Grup de Periodistes Ramon Barnils feta aquest any revela que un 71% dels professionals n’ha rebut i que un de cada tres en rep sovint, la majoria provinents d’institucions públiques i partits polítics. És preocupant i llastimós, però pot ser símptoma que hi ha molt periodista per domesticar, encara?

Al final, l’última barrera que fa que una pressió tingui efecte és un mateix. Si la passa, objectiu aconseguit i les pressions tornaran, segur; si no la passa, i no la torna a passar una i altra vegada, s’ha acabat la història. Què diu l’enquesta? Un 21% dels periodistes han acatat completament les pressions, un 29% n’ha fet cas omís -generalment sense represàlies- i un 45% les ha acatat parcialment. Es pot veure el got mig ple o el got mig buit, o preguntar-nos què vol dir “acatar parcialment”. Aquí és on tenim la feina, a anar fent créixer el 29% dels qui no acaten, a que la barrera personal i l’ètica professional per evitar que una pressió acabi escrita al paper sigui cada vegada més ampla. Però alerta també amb el que no diu l’enquesta: autocensura, vicis interioritzats, copy-paste, les autopistes per on circulen ràpid i lliures interessos particulars i on les pressions no fan falta. Posats a fer, i sona lleig, però quasi que prefereixo que hi hagi pressions i parlem de com afrontar-les i denunciar-les que no una falsa calma sota la qual ens anem cavant la tomba.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.