Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

garridoDivendres, diversos lectors de Mèdia.cat van demanar a aquest observatori una anàlisi sobre l’article d’opinió que el cineasta Martín Garrido signa a Última Hora, en sentir-se humiliats per les tesis masclistes que hi exposa.

El text es basa en algunes de les fal·làcies més habituals del discurs anomenat habitualment com a neomasclista per deslegitimar la feina del moviment feminista i d’altres per eradicar la violència contra les dones. Des d’aquí es mirarà de respondre a algunes d’aquestes fal·làcies per desmuntar-les.

1. Titular. Sense pèls a la llengua l’article es presenta amb un «La dona: ¿víctima o botxí?» juntament amb una imatge d’un anunci contra la violència masclista. Una composició que deixa clar que l’autor posa en dubte la situació de víctima de la dona, que més aviat seria autora principal –i amagada- de la mateixa. Encara que pugui semblar impossible, existeixen blogs i fòrums on es defensa això i s’argumenta que la violència física contra les dones no seria sinó una reacció menor davant una violència psicològica molt més generalitzada de les dones contra els homes indefensos, molts dels quals optarien pel suïcidi. Una realitat amagada per una conspiració massiva d’institucions, jutjats i mitjans de comunicació. Per sort, la resta de l’article no va tan lluny com el seu titular i es limita a tractar d’equiparar la violència d’homes i dones, una fal·làcia neomasclista molt més estesa, però no més certa.

2. 33 morts? Per tal de demostrar aquesta suposada violència equiparable Martín Garrido parla de 33 homes morts a mans de les seves parelles a l’Estat espanyol el 2015. L’autor no cita la font d’on treu la xifra que s’acostaria a les 57 dones assassinades per violència masclista durant el mateix períodes. De fet, a vegades es parla de 29, però mai es donen fonts, tot justificant-se en què «s’amaguen les xifres oficials». Però, si s’amaguen les xifres, d’on la treuen aquesta? Alguns d’aquests reculls inclouen homes morts per la seva parella home, maltractadors morts per les seves víctimes o, fins i tot, assassins suïcidats després de cometre el crim. Els articles més seriosos parlen de molts menys casos –entre sis i deu per any entre 2007 i 2011– incloent les parelles gais i casos «d’autodefensa». En canvi, el que sí que estarien reduint les xifres oficials és el de dones assassinades, ja que, sense cenyir-se a les estrictes condicions de la llei, aquestes pugen de 57 a 112. Unes vint vegades més que la d’homes morts per dones.

3. Experiment d’internet? Garrido parla que «va veure per internet» un experiment que «deixen molt clara la posició de la societat davant una dona que maltracta el seu marit. Un tipus agredia la dona al carrer i tothom se li llençava a sobre, una dona feia el mateix amb un home i ningú se li acostava». Com l’autor no dóna més detalls és impossible saber a quin experiment fa referència, però a internet poden trobar-se coses com aquest vídeo amb quasi nou milions de visualitzacions a YouTube i que s’autodefineix com un «experiment social». Potser l’articulista es refereix a una cosa més seriosa, ja que això no deixa de ser un vídeo viral, dissenyat i editat per corroborar una tesi preestablerta i aconseguir un màxim nombre de clics. De totes maneres, si existeixen estudis seriosos sobre aquests comportaments, estaria bé citar-los de forma correcta.

garrido4. Tothom surt a defensar una dona agredida? Basant-se en aquest misteriós experiment Martín Garrido assegura que «un tipus agredia la dona al carrer i tothom se li llençava a sobre». Però això és cert? Si un home ataca una dona al carrer, ràpidament és aturat per la resta de vianants? De fet, internet –per emprar les mateixes fonts fiables- està ple de vídeos on homes peguen o humilien dones públicament sense que ningú faci res. L’Ajuntament de Barcelona va dissenyar una campanya publicitària específica demanant a la ciutadania que intervingués en cas d’observar agressions sexistes en públic, precisament perquè aquesta no és una pràctica habitual.

5. «Tinc un amic que…». L’argument estrella de l’article és que un amic de l’autor va patir durant 25 anys violència física i psicològica per part de la dona. Però d’on treu que es pugui generalitzar d’aquest cas concret? Què li fa pensar que això és una tendència estadísticament rellevant? No li sembla sospitós que en tota la seva vida només n’hagi conegut un cas? Quants casos al contrari coneix?

6. Violència femenina o violència policial? Seguint amb les anècdotes personals, Garrido, relata dos casos en què ha presenciat violència de dones contra homes. Els dos exemples es refereix a agents de policies. Això no li crida l’atenció? Amb aquesta estadística, no hauria sigut més correcte fer un article sobre abusos policials?

7. Context social. Ja quasi acabem l’article i encara no trobem cap menció a la societat matriarcal i la violència estructural on s’assentaria aquesta suposada violència de les dones contra els homes. Com és habitual al gènere d’opinió dels nostres mitjans, el text es basa en una recopilació d’anècdotes personals i referències a «m’han dit que…».

8. «Feminista acèrrim». Finalment Martín Garrido acaba el text autodefinint-se com un «Feminista acèrrim». Es podia esperar encara que sorprengui que hagi esperat fins al final per confessar-se. El més habitual hauria estat començar la columna explicant: «Jo sóc feminista, però…».