Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ser, per un moment, a dalt de tot d’una muntanya, després d’haver ascendit de mica en mica -amb les pròpies limitacions, amb els propis recursos, amb l’ajuda de companys, amb esma- genera una forta satisfacció. Ho saben ben bé els excursionistes i els alpinistes.

Dissabte passat vaig viure un moment de vertigen, per tanta alçada. Per sort, no tan intens com el dia de la inesperada trucada de l’organització.

Rebre el Premi Internacional Pica d’Estats de premsa escrita d’informació general m’ha remogut sensacions i emocions molt positives i plaents. Amb el Santi Iglesias, el fotògraf de la inoblidable càmera groga, estem molt contents. A mi em satisfà especialment fer-ho amb un reportatge en què es mostra com és possible, als Pirineus -una part del país invisibilitzada en el relat diari-, entendre’s amb territoris veïns i unir ànims, sent conscients que compartint hi guanyen tots.

Un cim, com més selecte i dificultós, més desitjat. Un guardó com aquest alimenta molta vanitat. Massa elements que imposen. Mònica Terribas, Neus Bonet, Josep Cuní, Lluís Foix, Antoni Franco… al jurat. Va i succeïxes un professor teu, el catedràtic Josep Maria Casasús. I veus que entres a formar part d’un llistat amb noms com Ramon Barnils, Vlademir de Semir o Rosa Regàs. Per sort, quan veus el Barnils, l’any que en fa 15 de la seua mort; quan uns dissenyadors enginyosos com Jordi Calvís o Josep Maria Ganyet li han dedicat una samarreta i el nucli de Ponent del Grup de Periodistes Ramon Barnils ha presentat aquella mateixa setmana una enquesta sobre les pressions als periodistes es fa inevitable no intentar fer un còctel en què aparegui tot a l’acte d’entrega.

En alpinisme no és aconsellable fer muntanyes sol, et perds aquella solidaritat i voluntat d’ajuda mútua tan reconfortant. En Periodisme, gairebé és inevitable no tenir ‘xerpes’, aquells esforçats que no surten a la foto. Per a treballs com el premiat, hi intervé una corrua de persones gairebé infinita que faciliten que el lector rebi unes pàgines amb el fons i la forma volguts: el quiosquer, el repartidor de diaris, el mosso de magatzem, l’impressor, el camioner, el treballador de la paperera, el talador d’arbres, el gestor de boscos, l’encarregat del tancament del diari, el corrector, el maquetador, l’encarregat de triar i col·locar les fotografies a pàgina, el dissenyador del diari, el recepcionista, el telefonista, l’administratiu, el netejador, els caps de secció, els directius del mitjà… I me’n deixo molts, segur! A banda, de totes aquelles persones, més properes o més llunyanes, que, ara o al llarg de la vida, m’han ofert ‘bastons’ i aprenentatges que han afavorit que pugui fer el que faig.

Per cert, un dia ens haurem de plantejar com pot ser que, en una terra de muntanyisme i de foc com els Països Catalans, un element arrelat, amb segles de tradició, i que té una candidatura amb serioses possibilitats d’acabar sent Patrimoni de la Humanitat –com es va acabar demostrant al desembresigui tan desconegut al seu propi país. Quan vam fer el reportatge a l’estiu, era fàcil trobar-se amb persones que no havien sentit ni parlar del que era. No només a les ciutats que volen exercir una capitalitat, com Barcelona i Lleida, sinó també en altres indrets. Deixeu-me apuntar que és per falta d’una vertebració territorial real.

Fer cim, com deia el difunt alpinista lleidatà Juanjo Garra, no és pujar a la muntanya sinó tornar a casa”. Així, doncs, tornem a casa, sent, com som, uns entre tants.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.