No entenc el perquè de tant enrenou amb el cas de la Bordeta una “informació” que ha sacsejat la capital del Segrià en les darreres setmanes. Per si hi ha algú fora de Lleida que no sap de què parlo, em refereixo a la mare de la Bordeta que va acusar un veí del barri per assetjament al seu fill menor d’edat. Presumptament. La denúncia als Mossos d’Esquadra es produeix en paral·lel a les xarxes socials, on una pàgina de Facebook i Twitter que es fa dir mitjà de comunicació en la seva descripció recull la “informació” i, a més, difon la imatge del cotxe i la cara del pederasta.

Presumpte pederasta. En un assumpte com aquest, lògicament, els mots presumptament i presumpte adquireixen una gran rellevància. D’això n’és conscient qualsevol periodista. Presumptament, d’això n’hauria de ser conscient qualsevol presumpte periodista, ja que encara no havia tingut lloc cap judici ni s’havia emès la pertinent sentència. Quan la “notícia” assalta Internet, els usuaris de les xarxes socials fan la resta, és a dir, una implacable caça de bruixes contra el veí de la Bordeta més pròpia de l’edat mitjana. Hores després, la dona reconeix l’engany del seu fill, però el cotxe, el nom i la cara del fals acusat, a qui els Mossos interroguen i prohibeixen apropar-se a parcs i col·legis, ja està a la vista de tothom. Una vegada es descobreix la farsa, difosa amb igual celeritat però amb menor interès, una legió d’internautes crucifiquen la mateixa pàgina de Facebook i Twitter de la qual el dia anterior havien compartit la publicació en què s’acusava falsament un lleidatà d’un delicte de pederàstia. Així, ara ve quan hauria de rebutjar aquest comportament i, sobretot, aquesta pseudopremsa integrada per pseudoperiodistes que fan ús de la llibertat que atorga Internet per pseudoinformar en favor dels mitjans de comunicació tradicionals, “més seriosos”, com alguns s’han encarregat de repetir fins a l’extenuació arran del cas. Ho hauria de fer. Presumptament. Però no no ho faré. Perquè hi ha més de 30.000 persones, lleidatans i lleidatanes, que segueixen aquesta pàgina en concret i que, per tant, donen suport a la seva manera de procedir. En el mateix sentit que un individu no afí al nazisme no es convertiria mai en seguidor d’un espai web dedicat a exalçar la figura de Hitler. I és que, actualment, aquest és el “mitja de comunicació” de Lleida amb més seguidors a Facebook. Queda clar, doncs, que els lleidatans i les lleidatanes hem optat per aquest tipus de “premsa” a l’hora d'”informar-nos”. Ara no ve quan rebutgem la nostra pròpia elecció, sinó que ve quan hem d’assumir-ne les conseqüències. Perquè aquest és el “periodisme” que ens mereixem. Presumptament.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.