Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Antena 3 ens intentava convèncer, fa poc més d’una setmana, que els senyals de trànsit en valencià són un perill per a la seguretat. Que aquesta tesi no tingui ni cap ni peus –per quin motiu un turista danès s’ha de saltar un stop en valencià i respectar-ne un en castellà?- no va aturar als genials autors de la peça, que són tota una cadena de comandament que va des de l’editor dels informatius fins al redactor que elabora la «notícia». No va aturar-los un mínim sentit de l’ètica periodística, però tampoc ho va fer el sentit del ridícul. Poca broma.

Devia ser que a l’hora de la veritat els costaria trobar ciutadans que espontàniament corroboressin allò que, des d’Antena 3, ja havien decidit que calia denunciar o que no tenien ganes d’escarrassar-s’hi massa –la precarietat, la manca de mitjans, ja sabeu…- però el cas és que van haver d’explicar aquest terrible perill públic a base de declaracions tretes de context i interpretacions forçades. Si veieu la peça, entendreu de què parlo.

Però això els semblaria poc o no tindrien temps de trobar algun voluntari a blasmar qualsevol mesura de l’actual alcalde –al centre de València ja és tenir-ne poc, de temps- que van decidir demanar-li el favor a una amiga. Ja hauria pogut ser la cambrera que els serveix els cafès al matí o el taxista que els va portar fins al lloc dels fets, però no, havia de ser una altra periodista, excol·laboradora d’Antena 3 i de la qual era fàcil trobar vídeos que demostressin que entenia i parlava perfectament el valencià. L’enxampada estava cantada, i com era tant obvia va esdevenir viral i avui el vídeo que desmunta la manipulació ja s’acosta al milió de visualitzacions.

Però la millor part va ser la resposta a la shit storm –literalment «tempesta de merda»- que els va caure a sobre. Antena 3 va seguir la infal·lible tàctica de Mariano Rajoy: no fer res. Cap declaració ni rectificació. Al web continua, impertèrrita, la «notícia». Ja passarà, deuen pensar. L’ètica està sobrevalorada. El periodista que signava la peça va respondre a alguns dels tuits que el mencionaven. Allí assegurava que no sabia res de la història i demanava disculpes per l’error. Realment pretenia fer creure algú que havia preguntat a l’atzar a una persona i que -oh! Mala sort!- era una excol·laboradora d’Antena 3 decidida a enganyar-lo a ell i a tots els espectadors en benefici de la seguretat viària? Millor no traiem conclusions.

Però el que més m’impressiona és la resposta de la periodista-actriu. En una única piulada va assegurar que no entenia tanta polèmica per unes declaracions d’uns pocs segons. Que aquests pocs segons servissin per mentir a l’espectador, manipular la realitat i generar un problema del no res, no sembla rellevant. I el pitjor de tot és que me la crec. Estic convençut de la seva sincera sorpresa per l’escàndol. «Si només vaig fer un favor a uns amics, que he fet mal?» deu dir-se davant el mirall. I això no s’ho diu una «ciutadana corrent», sinó una periodista jove que no fa gaire va rebre un títol d’una universitat que acreditava els seus coneixements teòrics en ètica periodística.

I aquest és el drama. Si els mateixos periodistes hem perdut totalment la noció d’aquesta ètica fins al punt que no és que estiguem disposats a mentir, sinó que ni tan sols som conscients de què ho estem fent, com volem que algú ens prengui seriosament?

Bonus track: I una reflexió final. Si els importa tan poc tergiversar de la realitat de forma tan bèstia i barroera a València, on podem contrastar-ho de forma fàcil, que poden arribar a explicar-nos de –exemple a l’atzar…- Veneçuela?

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.