Abans, quan fèiem una entrevista a un músic, el més corrent era que el responsable de la discogràfica que l’acompanyava ens deixes sols perquè no tinguéssim la sensació que la conversa era observada per una mena de comissari polític. Ara, però, aquest costum tan civilitzat s’està perdent, i en particular en les fornades joves d’encarregats de promoció, que s’asseuen amb tu com si allò fos una mena de tertúlia o un acte públic.

Bé, això quan hi ha diners perquè l’artista vingui acompanyat: cada cop passa més que apareix sol i encara l’has de convidar al cafè. Així estan les coses. Tot plegat s’ha fet tan ‘amateur’ i tan, com dir-ho, quotidià, fresc i casual, que sembla que dir-li al noi de la promoció que tingui la bondat de deixar-te una estona sol amb el seu artista sigui una descortesia: l’estàs privant de la diversió. Ah, quan ve un ‘promocionero’ de la vella escola és un plaer. Fa les presentacions, es retira sigil·losament a la barra a demanar un tallat, calla i paga totes les consumicions. Així es fan les coses.

Perquè, esclar, l’entrevista no transcorre igual si hi ha el noi, o la noia, de fet sovint són noies, de la companyia al davant que si no hi és. Per part de l’entrevistador, la coacció ambiental derivada d’aquesta presència intrusa és una cosa que es va superant amb els anys. Només faltaria. Però pel que fa a l’entrevistat, sobretot si és jove o acabat d’arribar a la professió, la figura promocional clavant-li la mirada li està recordant en tot moment cada punt de l’argumentari oficial: en aquest disc has tret tot el que tens a dins, la teva meta no és triomfar sinó ser una mica millor cada dia, el so del disc no era premeditat sinó decidit amb tota naturalitat, la música és un llenguatge universal i patatim i patatam. Si estem sols hi ha més possibilitats que s’aparti del manual promocional, que es deixi anar, i que en surti una entrevista publicable.

D’igual manera, les entrevistes amb grups sovint són una calamitat. De vegades t’ofereixen parlar amb tots els membres junts com una deferència, un privilegi. I ara! No vull entrevistar grups: que em portin el líder, el portaveu, facin el favor, el que tingui el cap més clar i sàpiga construir frases més ben ordenades. Si vols començar a dubtar dels valors de la democràcia, entrevista un grup. A part que quan comencen a parlar tots a l’hora no entens res i que pot ser que el més justet sigui el més xerraire i que al més intel·ligent no el deixin parlar, passa com quan hi ha el noi de la promoció al davant, que ningú gosa sortir-se de la versió oficial. Tots se senten mútuament observats, ningú vol xerrar més del compte. Potser hi ha xivatos. Agafa’n un, aïlla’l i segur que en sortirà alguna cosa més profitosa.

Correm el perill que amb la tendència a la informalitat, i amb l’excusa que les dues bandes, indústria i periodisme, estan tan castigades per la vida que ens hem d’ajudar i ser còmplices, perdem les distàncies més que en l’època de les vaques grasses, de les ‘majors’ poderoses i els mitjans tan prepotents. En alguns aspectes, en aquell context de la gran indústria hipercapitalista se sabia on era cadascú amb més claredat que ara, que tots hem de ser col·legues i fer les entrevistes com si estiguéssim fent unes canyes amb els amics.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019