Cal protestar fins i tot quan no serveix de res. Com el títol d’un recull sobre Manuel de Pedrolo publicat fa uns anys, en això van estar d’acord els cinc ponents (i el moderador) que dijous passat van debatre sobre periodisme i protesta en l’acte del Grup Barnils a la Violeta de Gràcia. Els uns per poder informar i els altres per poder reivindicar. Els papers fins i tot són intercanviables: els periodistes fa anys que intentem reivindicar una professió digna i els moviments socials elaboren bons argumentaris per informar. Només cal pactar les condicions. De fet, a Gràcia, a més, en sabem una estona de protestar, i uns quants intentem fer periodisme local fent que totes les veus s’hi sentin còmodes. També les dels moviments socials que fa 32 anys van protagonitzar la primera okupació de tot l’Estat en una finca del Torrent de l’Olla.

Cal protestar fins i tot quan no serveix de res perquè, després dels anomenats fets de Gràcia, tant periodistes com activistes afins a aquests moviments teníem ganes i raons de confrontar crítiques però també autocrítiques i, sobretot, propostes, per millorar la nostra particular convivència. I ho vam fer des del punt de vista de la tropa, cosa que sempre és més fàcil però també menys compromesa.

disturbis periodista protestaHan estat dies difícils a Gràcia, a propòsit del desallotjament del Banc Expropiat, on els mitjans de comunicació han tornat a fer una transmissió deficient de la problemàtica i alhora han hagut de patir agressions injustificables. Recordem (ho hem comptat a la premsa local: almenys 87 ferits, entre agents i manifestants; no és cap broma). Tots els ponents n’eren conscients, i algun anava amb la mà enguixada per cop de porra: la majoria de mitjans van venir a Gràcia a buscar imatges de foc i fum, més que causes i conseqüències; un grapat d’encaputxats volien aprofitar el moment per solucionar les assignatures pendents de l’anomenada ràbia com els casos Ester Quintana o Juan Andrés Benítez i, òbviament, els bonics dirigents polítics també en volíem treure rèdit electoral. I enmig de tot aquest sidral, el lector havia d’entendre què passava.

Em vaig quedar amb unes quantes reflexions dels ponents i els agraeixo la capacitat d’acostament en un tema delicat. Tothom va fer autocrítica, més de l’esperada, i entre el públic hi havia una pluralitat i un acostament que reflecteix el que aquests dies posteriors està passant a Gràcia i que cap mitjà generalista està difonent (excepte El País, cal dir-ho).

Del Jesús Rodríguez, de La Directa, l’inventor d’una expressió que ha fet fortuna entre els crítics als mitjans -“periolisto“-, em quedo amb el debat que hem de tenir sobre el dret a la imatge vs dret a la intimitat i la visió cada cop més fragmentada que s’està construint a la ciutat per repartir culpes entre bons i dolents; preocupant…

De l’Enric Borràs, de l’Ara però sobretot de la generació Borràs de periodistes que voregen el costat més salvatge de la professió, m’apunto la seva reflexió del periodista no activista però sí honest.

De l’Oriol de Can Vies, un conflicte que a Sants ha fet coordinar millor els veïns (i a Gràcia encara no), anoto la capacitat de manipulació informativa que tenen els sectors en un conflicte. Cal tenir poder i credibilitat però també rapidesa i autoritat, i no mentir. Per cert, ell és un dels tres Negres Tempestes, que segons El Confidencial són els que organitzen la kale borroka a Catalunya…

De la Núria Vázquez, d’Europa Press, escric l’enyorada visió d’un periodisme en què el periodista no era ni objectiu ni notícia (“No és normal que ens posem el casc per treballar”, va dir). Pregunta: hem esdevingut una casta?

Finalment, de l’Iru Moner, un dels tios que més feina està fent a Vallcarca per unir sectors irreconciliables, ratifico dos missatges: per als moviments socials (“Tot allò que no puguis defensar públicament i davant dels mitjans, no ho facis”) i per als periodistes (“batallem perquè el periodista tingui temps per fer la seva feina i pugui contrastar les informacions”).

Aquesta és la millor conclusió del debat. Tal com apuntava un dels ponents abans d’iniciar la sessió, el problema és que tots els que érem a la sala estàvem d’acord en uns mínims, que són els que bàsicament sempre han unit a la tropa, i els que en definitiva van suposar la creació del Grup Barnils. Ni els periodistes hem de desarrelar-nos del carrer per conèixer les causes i les conseqüències del que hi passa ni els moviments socials ens han de veure, almenys als que hi anem a cobrir la informació, com l’enemic. També és cert que aquí es pot aplicar la màxima tants caps tants barrets: no hi ha dos periodistes iguals ni dos activistes iguals. Però podem pactar. Pactarem.

El problema no és la tropa sinó alguns despatxos i algunes assemblees, però no s’hi val tampoc a utilitzar-los com a escut protector. Hi ha periolistos i hi ha guerrilleros. Però no són majoria. I mai no hem d’oblidar que hem de cuidar el lector, en definitiva el veí. Perquè entengui alguna cosa.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un Comentari

  1. dardo

    Lo siento, Albert; pero no es solo cuestión de tener tiempo (que también) sino que en tu medio no tengan títulos preparados antes de leer la crónica ni que sometan a sus colaboradores a directivas previas. Algun medio de los “grandes” recordó qué habían publicado de los “anarquistas terroristas” de Barcelona y pidió disculpas. Allí está la génesis, tristemente.