Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Si alguna dinàmica ha marcat les campanyes electorals del 26-J a l’Estat espanyol i la del 27-S a Catalunya ha estat l’ús massiu i extrem del discurs de la por. Contra allò que suposa Podem i els seus aliats en el primer cas i contra l’independentisme en el segon.

L’ús d’una retòrica que amenaça dels pitjors mals en cas que la ciutadania tingui el mal pensament de no votar de forma correcta i que va més enllà de la comunicació i estratègia política dels diferents partits en campanya, sinó que involucra tot tipus d’institucions públiques –judicials, reguladores, diplomàtiques, europees- i privades –banca, grans empreses, agències de rating…- que utilitzen la seva influència i credibilitat per pressionar el votant en determinat sentit… I naturalment mitjans de comunicació, públics i privats, que col·laboren en aquestes campanyes sigui per interès sigui per convenciment.

Les converses filtrades ahir mateix demostren l’ús de la policia i la fiscalia per fabricar escàndols de corrupció per tal de desprestigiar l’independentisme. Però no pot oblidar-se que la mateixa trama de policies i periodistes també fabricava informes contra Podem, tal com recorda Suso de Toro a Eldiario.es.

També les estratègies i argumentaris han estat similars en ambdues campanyes. Si bé és indubtable que la pressió psicològica va ser molt més intensa el 27-S, quan van incloure’s temes com les pensions, la pèrdua de la ciutadania o les declaracions d’importants dirigents estrangers, aquí oferim una comparativa sobre algunes de les principals similituds.

26-J26-J1. El «règim nacionalista» i el «règim bolivarià». La situació política a Veneçuela ha gaudit d’una cobertura incommensurable als mitjans espanyols fins al punt que ha atret l’atenció i les burles de mitjans internacionals. Una de les motivacions d’aquest interès estava en «demostrar» com les propostes econòmiques i polítiques de Podem –assenyalat com a «partit bolivarià»- poden portar al caos, al desgovern i a la dictadura, ja que els seus dirigents van ser precisament els qui van aconsellar aquestes mesures al govern veneçolà.

Més enllà de la inconsistència –ni l’Estat espanyol és Veneçuela ni cap dels indicadors són comparables-, l’argument s’assembla bastant a l’intent de fer creure que Catalunya pateix un desgovern i un caos absolut –i fins i tot un règim totalitari- sota el «domini nacionalista», on els serveis públics més essencials no funcionen mentre es «malgasta en ambaixades». O on es persegueix la gent ren motiu de la llengua que parlen. Si bé és molt més difícil enganyar la gent sobre la situació a Catalunya –bàsicament perquè hi viu- tampoc sembla que l’espantall veneçolà hagi obtingut molts rèdits.

26-J26-J2. Corrupció i finançament dubtós. A Catalunya un dels temes estrella va ser la corrupció, presentada no com una sèrie d’accions il·lícites o una pràctica lligada a certs partits, sinó com una senya d’identitat «nacionalista», inculpant així partits que a penes han tingut casos com ERC i exculpant-ne d’altres amb nombrosos imputats com el PSC o el PP. Això s’ha fet mitjançant la construcció d’escàndols amb base real o sense, tal com s’ha vist aquesta mateixa setmana, però també amb una cobertura mediàtica totalment diferenciada pels casos de corrupció a Catalunya i a la resta de l’Estat espanyol.

Pel 26-J, amb Podem sense pràcticament haver gestionat cap administració pública, la recerca de casos de corrupció era pràcticament inútil. I tot i que les poques actuacions dubtoses s’han explotat fins a l’extenuació, la línia argumental principal s’ha centrat en un possible finançament des de Veneçuela. Un argument que no només no tindria per què ser il·legal –i de fet pràcticament tots els partits espanyols han gaudit de fons internacionals en un moment o altre de la seva història– sinó que segueix omplint portades a pesar de trobar-se, per ara, arxivat als tribunals espanyols.

26-J26-J3. Bancs. El posicionament dels bancs en una campanya electoral hauria de ser estudiat de forma rigorosa. Realment a qui beneficia el posicionament d’unes institucions tan impopulars i més amb unes amenaces tan complicades de complir? Però el cas és que ho van fer el 27-S i ho han tornat a fer pel 26-J. Un posicionament molt difós a l’hora d’assegurar fuga de capitals i tancament d’empreses i petits breus en el moment del desmentiment.

4. Unió Europea. Les institucions europees –i altres com l’OTAN- han estat utilitzades com a mecanisme amenaçador tant en una campanya o una altra i no ha quedat clar si hi cooperaven voluntàriament o era una manipulació. En el cas català sembla que el posicionament de Brussel·les no semblava prou contundent i des de la diplomàcia espanyola va optar-se per manipular una carta de Jean-Claude Junker. Pel 26-J tot sembla més limitat a les «fonts de tota solvència» sense identificar, habituals en aquest tipus d’informacions.