Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Que les relacions entre periodisme i política als països del sud d’Europa són delicades se sap de ja fa molts anys: s’ha investigat, denunciat i exposat a tort i a dret tant a nivell acadèmic com professional. El que potser és menys conegut –o se’n parla menys fora de la bombolla político-mediàtica pàtria– és de com els intents de condicionament sistemàtic de la pràctica periodística per part d’actors i interessos polítics s’accentuen durant les campanyes electorals.

No, no vinc a parlar dels blocs electorals. No vinc a parlar de com els partits polítics i la Junta Electoral Central poden obligar a tractar la informació dels mitjans públics –sí, només dels públics!– com si fos propaganda, cronòmetre en mà en funció dels resultats a les darreres eleccions. Vinc a parlar de com els partits polítics intenten negociar alguns aspectes centrals de la cobertura de la seva campanya.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

No cal ser un expert per deduir que alguns partits voldrien que els assignessin periodistes afins. O almenys poc hostils. En televisió, fins i tot es demanen periodistes amb bona presència o telegènia. S’han donat casos en què s’ha vetat algun professional perquè no va agradar el tractament de la campanya anterior. Les trucades als directors per queixar-se d’un titular no prou favorable als interessos de la coalició són la norma en alguna formació. Sovintegen les queixes perquè a un periodista se li ha ocorregut prestar més atenció a un aspecte diferent al que l’argumentari del partit deia que era el missatge del dia. O perquè es considera que es tracta millor el partit rival. És comú que el cap de premsa vagi a assegurar-se que s’ha captat quin era el missatge que aquell dia volia colar… Des que la comunicació política s’ha professionalitzat, l’spin doctor pot ser un filtre insalvable que faci el candidat un objecte inassolible per al periodista (díscol). Aquests dies, els del mundillo anem mig escandalitzats perquè Donald Trump ha decidit vetar The Washington Post als seus actes de campanya perquè no li agradava com la cobria. Aquí es prefereixen pràctiques més subtils. La finezza mediterrània, suposo.

No seré jo qui faci una defensa tancada del periodisme polític d’aquest país: ja he deixat escrit que un dels seus grans problemes són els redactors que volen fer de polítics. Ara, crec que cal criticar també al candidat que vol fer de redactor en cap: el periodisme no hauria de ser (només) una baula més de l’engranatge de relacions públiques d’un producte anomenat candidat. Per a vendre ja hi ha els mítings, les xarxes socials i la propaganda. Els mitjans haurien de poder aportar valor afegit sense haver de patir aquestes pressions, al menys en excés. Especialment abans d’unes eleccions, per molt que aquesta relació tensa sigui consubstancial a l’ofici i existeixi tot l’any. Hem d’evitar els estats d’excepció electorals. Si no, crec que es corre el risc de que entre tots s’acabi passant de fer un periodisme de campanya a un (amb prou feines) periodisme en campanya.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.