Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Em va xocar que activistes en favor de l’anomenat Banc Expropiat de Gràcia agredissin periodistes el mes de maig passat. Per a mi, veure els periodistes amb casc resguardats al cantó de la policia ha estat veure el món al revés. El periodisme és compromís social i cal presumir que el professional l’exerceix independentment del mitjà per al qual treballa. Tot i que la teoria de comunicació de masses diu que els mitjans tendeixen a reforçar el sistema, amb una mica de perspectiva i experiència sabem que això no és una veritat absoluta i que cal agafar-s’ho com el que és: una teoria a partir de la qual fer una anàlisi de la realitat.

Jo he viscut el treball conjunt de l’activisme i el periodisme. Un exemple, el 1992 una trentena de joves membres del Moviment d’Objecció i de Consciència i altres col·lectius vam ocupar el Castell de Montjuïc, aleshores Museu Militar del Ministeri de Defensa, prop de dotze hores. L’acció podia ser avortada per una delació o pels treballadors de la botiga de l’interior, els quals vam fer fora no sense tensió. Doncs bé, ens acompanyaven dos fotoperiodistes, un d’Europa Press. Sé d’altres lluites, com la d’Unió de Pagesos, d’aquells anys, en la qual la interdependència entre periodistes i activistes era usual, fins i tot, necessària per aconseguir adhesió social.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

El 1996 quan es va ocupar el cinema Princesa de la Via Laietana de Barcelona jo col·laborava a l’ECO, un diari muntat per La Vanguardia per esgarrapar lectors de El Periódico, el qual havia arrabassat el primer lloc de diari més llegit al del Grup Godó. Em van dir que podia abordar qualsevol tema excepte tractar els conflictes laborals de El Corte Inglés. El cas és que com que hi havia connexions entre els que havíem estat al moviment d’insubmissió i el moviment okupa, vaig oferir-me a encastellar-me com a periodista al Cinema Princesa per cobrir el desallotjament des de dins. Però, en aquest cas, els ocupes no van voler periodistes a dins. L’endemà del desallotjament, la manifestació va aplegar molta gent solidària del moviment okupa. Amb tot, el nucli dur okupa va voler que aquella mani fos exclusiva: recordo que un activista antifranquista com l’actor Jordi Dauder va ser foragitat d’allí. Llavors la mani va anar de dret a la Prefectura de Policia per tirar-hi pals i pedres.

L’episodi del cinema Princesa va marcar l’inici de la preponderància del moviment okupa a Barcelona. Es va fer un concert de moltes hores al Mercat del Born amb la participació de músics de renom. És a dir, es va acabar l’episodi d’una manera constructiva i vinculant amb la gent. Ha estat fins als nostres dies un moviment d’un potencial polític important. Ha posat en evidència la gravetat de la desigualtat social amb la defensa del dret bàsic a l’habitatge i la denuncia de l’especulació. Però penso que com cap altre moviment té unes contradiccions molt importants que no cal eludir, i una d’elles és la relació amb la premsa. Albert Balanzà ja feia constar a Mèdia.cat que periodistes i diferents col·lectius han fet unes jornades de reflexió sobre aquesta relació després dels aldarulls de Gràcia. Penso que la reflexió és merescuda, perquè el moviment okupa algun llençol ha perdut a Gràcia amb aquesta darrera moguda. El vincle amb els veïnat ha quedat tocat. I l’adhesió social a aquest moviment, en termes generals, també, des del moment que s’ha vist el periodista de carrer com una víctima dels activistes més que no pas com una garantia dels seus drets davant l’actuació policial.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Un Comentari

  1. Joan (veí gracienc que dóna total suport als ocupes)

    Jo sóc veí de Gràcia i et diré que de veïsn sempre n’hio ha hagut que donem suport al Banc i als okupes, i som molts, i els que sempre hi estan en contra, que sempre han tingut actituds conservadores, racistes, contràries a tota mena de reivindicacions, com a tot arreu

    el que ha canviat aquesta vegada és que moltíssims veïsn han vist com la tele mentia descaradament i com els mossos tractaven la gent amb un menyspreu i prepotència insultants mentre la premsa ho ignorava completament (i per explicar això no els calia cap permís d’ocupes i manifestants)

    No tens cap comentari a fer sobre el tractament que fa la premsa com a eina de propaganda de la policia, falsificant els fets? i com els periodistes reclamen poder gravar-ho tot per després presentar els fets de manera completament falsificada?

    quan omets aquestes coses ja demostres de quin peu calces.