Als dos diaris impresos més venuts a Barcelona els preocupa molt el ‘top manta’. D’uns mesos ençà aquest fenomen relativament limitat –afecta algunes zones turístiques concretes i no deu haver-hi més de pocs centenars de venedors ambulants en una ciutat d’un milió i mig de persones- ha esdevingut un tema mediàtic recurrent. Amb l’arribada de l’estiu, els imparables fluxos turístics i l’augment de venedors, doncs encara més.

Portada d'El Periódico de l'1 de juliol de 2016.

Divendres va ser El Periódico qui li va dedicar una portada sencera i diferents articles i reportatges d’opinió. Ahir La Vanguardia va publicar dues pàgines senceres amb referència també a la portada.

Portada de La Vanguardia del 4 de juliol de 2016.

És difícil no reconèixer que aquest és un problema complex, amb moltes arestes i interessos confrontats. Amb tot, l’enfocament de la capçalera del Grupo Godó –i això a pesar de l’extensió del reportatge- és unidireccional: és una molèstia per als comerciants que cal reprimir per vies policials. Al llarg de les dues pàgines només una vegada es fa referència a possibles solucions socials, quan es dóna veu a l’alcaldessa de Catelldefels, Candela López. A la resta del text, quan es parla de “manca d’efectius” per fer front al problema es refereix sempre a efectius policials.

De fet, La Vanguardia fins i tot va un pas més enllà i compara la presència de manters amb un exèrcit quan empra la paraula “invasió” tant al titular de portada com a l’interior i al subtítol.

L’article també resolt l’origen d’aquestes pràctiques a una sola causa: “l’efecte crida” generat per la laxitud repressiva –un “efecte crida” que s’atribueix a les polítiques d’Ada Colau encara que després afecti tota la costa catalana independentment de la reacció del municipi. La pobresa, la dificultat per aconseguir la regularització o la manca d’alternatives per guanyar-se la vida semblen no tenir res a veure amb un fenomen que s’assegura que creix, encara no es comparen dades d’altres anys ni d’altres països. És curiós que en cap moment tampoc es relacioni amb el model de turisme massiu fomentat durant anys i que, precisament La Vanguardia ha defensat davant els intents de Colau de limitar-lo.

Les úniques veus citades són, a més, representants de comerciants o institucionals. Ni una sola vegada tenen veu directa els venedors ambulants –part essencial de la història- ni cap entitat que els doni suport.

El Periódico, a pesar que té un enfocament una mica més obert i en algun article sí que inclou les veus dels venedors, repeteix punt de vista quan, des de la portada mateixa considera el ‘top manta’ com un problema que “s’enquista sense remei” en lloc del símptoma d’uns problemes més greus com poden ser la pobresa, l’atur o l’existència d’una important bossa de persones sense drets a la nostra societat. En tot moment s’incideix en la “il·legalitat” del ‘top manta’, una característica que, si bé és certa, es presenta de forma repetitiva i ajuda a conformar l’imaginari que aquest és un problema penal i no social.

Tot i que el diari ofereix alguna visió alternativa –com aquest article d’opinió– el seu mateix director s’encarrega de fer una comparació gens afortunada on convida al lector a imaginar què passaria si fossin les mateixes grans cadenes les que practiquessin el comerç sense permís al carrer. Una comparació demagògica que oblida les condicions socials i vitals de la gent forçada a practicar el ‘top manta’.