Barcelona és un caos: des de fa anys, un grup de persones s’ha apropiat paulatinament de l’espai públic de la ciutat. Si visiteu la Plaça Catalunya o la Rambla els veureu de seguida. Fa anys que campen per la zona sense que ningú els controli: al principi eren una anècdota, però poc a poc s’han anat convertint en els amos i senyors de la ciutat. Només així es pot explicar que es saltin totes les normes, escombrin el petit comerç i no rebin ni una sola amonestació. Alguns partits polítics els donen suport, diuen que són víctimes del populisme. Facin el que facin, sempre els defensen. Encara que totes les botigues locals haguessin de tancar, aquesta colla seguiria amb la cantarella: “Deixeu-los fer, deixeu-los fer, no sigueu tant agressius amb ells”. Hauríem de fer alguna cosa per combatre’ls. Ja. Sense excuses.

També volia parlar dels manters.

La Vanguardia, El Periódico i els mitjans catalans estan en peu de guerra per defensar el petit comerç, l’ànima de Barcelona, la gent corrent. El Confidencial explicava l’any 2013 que les grans superfícies estaven escombrant els botiguers. Des del 2005 les grans cadenes havien augmentat un 29% les vendes; el petit comerç, d’altra banda, havia patit una pèrdua del 26%. La majoria de mitjans celebren sempre els seus marges de benefici. D’altra banda, tenen menys espai per explicar com aquests gegants condicionen els sectors agrícola o ramader del país. O qui paga el preu de la pinya de Costa Rica que podem comprar per pocs euros tot i que s’hagi transportat des de l’altra punta del món. Com de barats han de ser els treballadors d’allà, què magníficament explotats han d’estar.

Tot i escombrar el petit comerç que tant estimen, la cobertura mediàtica de les grans superfícies no planteja molts conflictes: “Mercadona contractarà 5.000 persones per a la campanya d’estiu”, “Lidl segueix liderant el creixement”, “Mercadona inverteix 7 milions en obrir un nou supermercat a Sant Adrià”. “Inverteix”. Tenint en compte l’efecte que això podria tenir al comerç de Sant Adrià, potser sí que seria corresponent fer servir la paraula “envaeix”. Però aquesta paraula queda reservada als 800 manters. Una xifra repetida fins a l’extenuació a tots els mitjans. Qui compta els manters? Algú ha contrastat aquesta xifra? 800, 800, 800. Com els “30.000 immigrants” que “esperaven a Marroc per saltar a Ceuta i Melilla”. Encara els esperem. Potser s’han perdut buscant els famosos “valors europeus” dels quals ens parlen cada dia els mitjans. Això de la UE social és una mica com les religions i els respectius déus: ningú els ha vist, ningú els espera, però qualsevol oportunitat serveix per invocar-los i assenyalar els infidels.

Parlem dels manters. Com assenyalava un article a Mèdia.cat abans d’ahir, la retòrica dels mitjans contra els manters és excessiva. Jo vull anar una mica més enllà de la discussió local, i aprofito aquest espai per reivindicar que estic profundament d’acord amb Geert Wilders, Marine Le Pen i totes les popes de l’extrema dreta en una qüestió: on millor estaran els senegalesos és a Senegal. Només hi ha un aspecte –i és una llàstima que els mitjans no aprofitin totes les hores dedicades al “top manta” per parlar-ne- que ho impedeix: el colonialisme. “Que tronat parlar de colonialisme! Fa 50 anys que són independents, que es desenvolupin ja!”, diran alguns. Podrien haver-ho fet si no fos perquè Europa ha assassinat o donat cops d’estat a tots els líders africans que han intentat escapar de la grapa colonial (Lumumba, Sankara) i han imposat alguns dels dictadors més atroços (Mobutu, Biya, Habyarimana). La llista no és més llarga per no avorrir, però podria incloure la majoria de països del continent.

Gràcies a la seva riquesa mineral, si tinguessin una indústria que pogués crear productes amb valor afegit, podrien estar entre els països més rics del món. Endevinin qui va prohibir les subvencions a la indústria. Els amics del FMI (capitalitzats pels països rics). Jacques de Groote, figura emblemàtica del FMI i el BM als anys 80, animava els inversors belgues a posar diners a l’FMI parlant-los del flow-back: “per cada dòlar que poseu al fons, en rebreu deu”. Ara ja deuen ser més de deu.

“Per què els demanaven préstecs? No haver-se endeutat!” podríem pensar. L’estructura econòmica africana hereva del colonialisme, totalment desindustrialitzada, fa que les exportacions (recursos minerals, béns primaris sense processar) representin menys diners que les importacions (productes manufacturats, cotxes, tecnologia) de béns que els africans no poden produir. Balança comercial negativa, necessites un préstec per tapar el forat. Estem en una roda de hàmster. I què proposen l’FMI i la UE? Que venguin més recursos naturals i que obrin les seves fronteres als productes subvencionats per Europa. Meravellós.

El resultat és un pati del darrere amb caps molt ben remunerats que coneixem com a dictadors. Aquests exerceixen una funció valuosíssima: el seu pillatge i les seves excentricitats ens serveixen per bolcar tots els prejudicis racistes contra l’Àfrica. Si la retòrica del XIX era que els països africans eren pobres perquè eren negres, ara la retòrica –molt més moderna- és que els països africans són pobres perquè els negres són corruptes. Per acabar d’assimilar el missatge assistencialista els reguem amb ajudes humanitàries. Després de tot, si no van bé no és per culpa nostra. La realitat és que l’Àfrica perd més diners dels que guanya en la seva relació amb Europa, i sovint les remeses dels immigrants (com els manters) superen els diners de la cooperació. Cal afegir que, en masses ocasions, els diners de la cooperació serveixen per comprar productes (o armes) del país europeu en qüestió. Era tan freqüent que l’OCDE va canviar el reglament perquè la compra d’armes pogués comptar com a ajuda al desenvolupament. Si no pot canviar la realitat, canviï la llei. Menys en el cas dels manters: aquests són il·legals, fora, fora i fora.

El 20 de desembre del 2014 es va produir una cruel ironia: el mateix dia que Air Europa deportava senegalesos al seu país, la UE signava un tractat de pesca amb Senegal que permetrà la devastació de la seva costa. No va ocupar cap gran titular. Com tampoc l’ocupa que Senegal, juntament amb 15 països més, faci servir el franc CFA, una moneda dominada per França. Si la teva riquesa són els recursos naturals, però qui controla els teus diners, el valor dels teus recursos i el valor de la teva moneda és un altre, es pot parlar d’independència? La resposta rotunda és no.

El problema dels manters és molt complex de resoldre, però no passa per parlar de màfies, de si s’ha d’aturar el flux de productes o si cal posar més policia vigilant. Mentre Europa tingui colònies, milions de pobres faran el que sigui per viure una mica millor. Cap pla de reinserció municipal resoldrà això. Qui no vulgui manters a llarg termini, que s’uneixi a les files de l’anticolonialisme. La resta, poden seguir combatent enemics imaginaris o fent titulars alarmistes: espero que almenys els paguin bé pel servei.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.