Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Gol en el campo paz en la tierra.
Qué bonito es el fútbol, qué pasiones despierta
defiende tus colores, sudar la camiseta
qué bonito es el fútbol para los que gobiernan
están pegando el palo sin partido de vuelta

(….)

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Tras la pelota hay mucha mierda

La Polla. “Gol de campo”

La sentència del jutge contra Leo Messi i el seu pare –els condemna a 21 mesos de presó per tres delictes d’estafa a Hisenda- ha provocat una allau de reaccions en els cercles futbolers que d’alguna manera recorda al que passa a la part alta de la graderia en un dia de partit. És a dir, indignació amb la decisió del jutge i suport total al jugador. Entre els aficionats, la reacció ha estat similar. I és que una part dels mitjans de comunicació mantenen una actuació uniforme quan el protagonista de la història és “l’ídol”.

I això, traslladat del camp al paper comporta un perill: prendre per bona una línia argumental que s’acosta més a ‘la veu del soci’ que al periodisme. Són actituds puntuals en moments concrets que d’alguna manera es generalitzen quan passen pel cable vermell del subwoofer. Ho hem vist amb Messi; editorials i noticies que si bé no justifiquen el delicte, sí que “aquí” creen un clima benèvol, comprensiu i victimista i, per contra, “allà” prenen un caire justicier, exigent i rigorós. Talment com si fos un partit de futbol: crítiques a la decisió judicial, referències i comparatives intencionades, declaracions “dels nostres”, barreja de futbol i política, perfils interessats, el discurs de la por -amenaces respecte el futur del jugador-, la veu del rival i l’aparició de “mans negres”. Indulgència.

El cas Messi, més enllà de ser una reacció descontextualitzada que podria entendre’s com a fet aïllat, és preocupant perquè es tracta d’una mostra dins el procés. És una unitat representativa d’un univers consolidat i estès, una acció repetida. És una actitud. I en aquest punt és on el periodisme fa temps que va perdut. Més exemples: el ‘cas De Gea’, tractat ja a Mèdia.cat en l’article de Francesc de Dalmases “Violador ric, violador pobre”. Acostar-se al botxí –presumpte- pel sol fet de ser famós. Empatia enganyosa. O simpatia quan cal. Éric Abidal va penjar ara fa uns dies un vídeo en que una seva filla, adolescent, es considerava “pura catalana”. Lluny d’analitzar críticament la connotació de l’expressió, alguns mitjans la reproduïen com un fet anecdòtic i graciós que mereixia ser compartit. Perquè ells, els rics –penso en l’article d’en De Dalmases- també ploren però segurament ho fan menys o, si més no, troben fàcilment algú que els pari l’espatlla. Adulació.

Aquest comportament va a l’alça perquè a dia d’avui tot és competició. I guanyar i que l’altre perdi i assemblar-se a qui guanya s’està potenciant. Aquesta veneració acrítica amb esportistes passa també amb artistes i famosos i alguns indicadors de risc -gens científics- ens fan pensar que aviat passarà amb els polítics. Gol en el campo, paz en la tierra.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.