Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Quan anava per la meitat de l’exposició, em vaig posar a plorar i vaig haver de tornar al principi.

Vaig tornar, per saber qui era aquella fotògrafa que -ara em fa vergonya reconèixer-ho- no coneixia de res. L’havia marcat en la meua llista de visites obligatòries en el meu recorregut pels Rencontres d’Arles, però no perquè coneguera el seu treball sinó per què es trobava dins «Les plateformes du visible – Nouvelles approches du documentaire». Fotografia documental –el meu tema– abordat des d’un altre punt de vista, d’aquesta secció les tenia totes marcades sense saber molt bé que em trobaria. El títol: «Une histoire de la misogynie, chapitre un: de l’avortement».

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

I com que era el meu darrer dia a Arles vaig anar-hi amb un punt de desgana. Després de múltiples i diverses exposicions les imatges no impacten de la mateixa forma, així que podríem dir que el cop va estar amortit. No puc imaginar-me com m’hagués afectat si aquesta hagués sigut la primera. I cansada com estava, vaig arribar a la segona frase de la introducció i allà em vaig quedar: «Durant segles, la gent ha buscat la manera d’endarrerir o interrompre l’embaràs. Avui dia, els mitjans segurs i eficients d’avortament, finalment, hi són, però les dones de tot el món segueixen utilitzant mètodes antics, il·legals o de risc: Cada any moren 47.000 dones a tot el món a causa d’avortaments mal practicats».

Molt bé, la cosa va d’avortaments, endavant.

D’entrada, em vaig trobar amb una sèrie de fotos molt curoses i ben presentades d’objectes o substàncies contraceptives utilitzades al llarg de la història. Condons de cuir, llima a l’úter abans de tindre relacions sexuals, dius casolans, ferramentes d’avortament autoconstruïdes. La primera sèrie fa palés –d’altra banda ja ho sabies- que tenir relacions sexuals i no quedar-te embarassada no es podia fer amb plaer –o no del tot- si eres dona. Però aquesta és només la introducció.

Després arriba l’allau i arriben els testimonis. Començant per Polònia (un dels únics tres països d’Europa on l’avortament és encara il·legal). Històries de dones que han volgut interrompre l’embaràs per diversos motius i que ho han hagut de fer clandestinament. Amb un retrat, dues o tres imatges que expliquen els fets i un text en primera persona. Alguna cosa se’t remou, però no es queda en Polònia. Passa per Irlanda, Perú, Xile, Estats Units, … Dones forçades a parir un fill que des de la setmana 20 se sap que no pot viure fora de l’úter, dones empresonades per avortar, dones obligades a fer-ho (a la Xina). I segueix amb les condemnades a mort: dones forçades a interrompre el tractament contra el càncer per estar embarassades que moren poc després de parir, dones forçades a tindre un fill tot i que els metges saben que no podrà sobreviure el part, dones que se suïciden per no poder suportar la càrrega, dones que moren per provocar-se el part elles mateixes o en clíniques il·legals. Obligades, forçades, condemnades… per qui? Pels estats, i darrere dels estats, les persones. No ploraríeu vosaltres?

Jo ho vaig fer i vaig tornar al punt de partida per descobrir que Laia Abril va estudiar periodisme a Barcelona i fotografia a Nova York. Va treballar per la revista COLORS com a directora artística i s’ha especialitzat a explicar històries en clau de gènere. Ara entenia moltes coses.

Així que vaig seguir mirant, perquè encara n’hi havia més. Iconografia antiavortista, audiovisuals amb els discursos dels polítics, anuncis de clíniques il·legals, els terroristes autoanomenats «pro-vida», els metges i metgesses condemnats o assassinats per practicar-ho, els instruments autofabricats per interrompre’s l’embaràs una mateixa i més. Una recopilació acurada i terrorífica de la misogínia i el feminicidi dels estats que encara ara, tres dies després, m’entela els ulls.

És obvi que el que fa Abril és periodisme. Des d’un altre punt de vista. Una manera diferent però molt efectiva de contar una història, on interactuen no només els textos i les imatges, vídeos, àudios sinó també els objectes (una tercera dimensió que no poden aportar els mitjans digitals o impresos) però que manté tota la rigorositat, profunditat i impacte del bon periodisme. Això sí, al museu.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019