Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

A tots els qui no vau veure el documental Citizenfour fa un parell d’anys, quan el van estrenar, us recomano que el recupereu i us el mireu. Laura Poitras retrata de manera magistral i trepidant el moment en què Edward Snowden decideix denunciar l’espionatge que duu a terme l’Agència de Seguretat Nacional (NSA) dels Estats Units. A mi me’l va recomanar una advocada, que em va dir que l’havia deprimit molt. Per als periodistes, però, crec que hi ha una lectura optimista evident: comprovar com la tasca de Glenn Greenwald i Ewen MacAskill, des de les planes de The Guardian, és fonamental per difondre la història. Uns reportatges, aquests, mereixedors del Premi Pulitzer el 2014, que van fer trontollar la nació més poderosa del món i van centrar l’atenció de la resta. Són reminiscències del quart poder, espurnes d’allò que les grans empreses mediàtiques generalment s’encarreguen de remullar abans no puguin encendre cap flama.

Salvant totes les distàncies, les converses que recentment va donar a conèixer el diari Público entre el ministre espanyol d’Interior i el cap de l’Oficina Antifrau de Catalunya també donen sentit al periodisme, encara que només sigui com a mitjà de transport d’unes filtracions que van arribar en època de campanya electoral i per tant són interessades, com totes. El periodisme d’investigació, com bé va explicar Xavier Vinader, no va sobreviure l’època daurada de la Transició i entre el poder mediàtic i el polític l’han fet desaparèixer. L’ha substituït el periodisme de filtració: dossiers i papers amb dades i fets, a vegades reals però sovint inventats, que obeeixen a l’interès de qui els fa circular i no de qui aspira a explicar la realitat als altres.

Sigui com sigui, però, m’imagino els periodistes de Público contents i neguitosos per la informació que tenien entre mans i les conseqüències polítiques que provocaria la seva publicació. O potser no, potser són persones realistes i conscients del grau d’immaduresa de la democràcia espanyola i de la poca exigència moral dels seus ciutadans envers els polítics que en teoria els representen. El cas és que el PP va millorar els resultats a tot l’estat, el ministre de les cloaques, que era cap de llista a Catalunya, va pujar 44.000 vots (+2.3) i la fiscalia ja ha anunciat que no hi veu pas res d’irregular en tot plegat.

Des del punt de vista periodístic, la policia es va presentar a la seu de Público sense ordre judicial per reclamar els enregistraments, TVE va donar veu al ministre sense oferir els àudios ni explicar-ne el contingut, a la periodista de Público, Patricia López, la van fer fora del programa Espejo Público d’Antena 3, i el filòsof Xavier Antich, després de 17 anys de publicar a La Vanguardia, va veure com li deien que no calia que hi tornés després d’acabar el seu darrer article amb l’encertada frase següent: “Un Estat que manté aquest home com a ministre de l’Interior mereix el més absolut dels menyspreus”.

Mentrestant, De Alfonso ha demanat el seu reingrés com a magistrat de l’Audiència de Barcelona, Fernández Díaz i el seu àngel de la guarda Marcelo poden acabar d’ambaixadors d’Espanya davant la Santa Seu, un munt d’estudiants s’ha inscrit com cada any a les facultats de periodisme per poder publicar les notes de premsa i els dossiers del futur, i aquí pau i després glòria. El temps per a la lírica potser no és bo, però per al periodisme no és gaire millor.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.