Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

«Cop d’Estat»? «Dictadura feixista»? «Destrucció de la democràcia»? «Genocidi»? Per què intentar explicar que va ser, en quin context va esclatar i quines conseqüències va tenir la Guerra Civil de 1936 a 1939 si pots explicar un conte de fades de «guerra entre germans», «perdó» i «reconciliació». El Mundo publicava ahir, a la vigília del 80 aniversari del cop feixista de Franco, un reportatge que a primera vista podria semblar una aportació benintencionada a la reconstrucció de la cohesió social, però que ben analitzat resulta no ser, sinó, una reedició del discurs de l’oblit que va ser hegemònic durant la transició –amb una realitat política molt diferent de l’actual- i que ni tan sols recull les mínimes aportacions de la –per molts, tímida– llei de la memòria històrica del 2007.

Només començar el text ja es comença a veure en quins punts la tesi de l’article falla estrepitosament. L’autor reconeix la dificultat per localitzar els descendents d’alguns dels principals protagonistes: «es troben a Mèxic o Bolívia, on van fer vida després de l’exili dels seus pares». Naturalment tots els exemples són del mateix bàndol i, 80 anys després, encara no han tornat. La tria dels personatges també té un altre biaix important: tots els protagonistes són fills i néts de militars, el que dóna una visió del conflicte purament militar, oblidant la vasta i principal dimensió civil que va tenir i que la majoria de les víctimes de la guerra tenien aquesta condició.

Aquesta particularitat fa que el text estigui plagat d’anècdotes de fair play militar –com la dels generals Rojo i Moscardó, amics abans de la guerra i lluitant a bàndols diferents-, com si en lloc d’un terrible conflicte bèl·lic, polític i social fos una sèrie de justes de cavallers on «guanyava el millor».

Aquesta visió distorsionada de les conseqüències de la guerra és accentuada pel blanqueig del bàndol feixista. De fet, la paraula «feixista», com la de «com d’Estat» o «genocidi» no apareixen ni una sola vegada en tot el text. Les motivacions, context i circumstàncies que van generar la guerra i que en alguns aspectes es mantenen fins avui en dia, són obviats i reduïts a un desgraciat conflicte entre germans que s’ha d’acabar amb una «reconciliació de tots els espanyols» –sí, el conflicte nacional present a l’enfrontament també queda totalment silenciat- sense mirar de resoldre les causes que van generar-lo i que la victòria dels colpistes va aconseguir perpetuar.

Aquesta manca de context és el que permet equiparar els dos bàndols, com si no hi haguessin agressors i agredits, sinó combatents de dues opcions igualment respectables i en el que es permet parlar de reconciliació sense referir-se en cap moment a la veritat, la memòria o la reparació. De nou, cap referència a les conseqüències de la guerra i la posterior dictadura que encara s’arrosseguen, com el fet que l’Estat espanyol sigui el segon del món amb més desapareguts en fosses comunes del món després de Cambodja.

El quadre acaba amb la humanització personal d’alguns dels principals responsables de la guerra i la posterior dictadura. «Quan era jove només el vaig veure plorar el dia que va acabar la guerra, que va dir que s’hagués sabut el que representava la Guerra Civil mai s’hagués sumat a l’alçament», explica el nét de Francisco Franco sobre l’avi citant la dona, Carmen Polo. Unes llàgrimes que, pel que es veu –i l’article no menciona- no li van impedir mantenir una repressió ferotge durant dècades, incloent-hi l’explotació dels presoners de guerra com a esclaus, el robatori de nens, l’abandonament dels exiliats als camps d’extermini nazi o el robatori de béns públics a gran escala, entre només alguns exemples.

La filla del general Yagüe –«assenyalat pels llibres d’història com a responsable de la matança de Badajoz», cita l’article- explica com el pare «estava obsessionat amb la reconciliació dels espanyols» i que va demanar perdó «un any abans de la fi de la guerra». El que no recorda, però, és que l’oposició de Yagüe a Franco va ser per promoure un acostament més gran al règim de Hitler.