Part del sistema mediàtic espanyol s’ha implicat a fons a demostrar la innocència dels futbolistes David De Gea i Iker Munain d’unes acusacions de presumpte proxenetisme, abús de menors i violació. Davant les greus acusacions d’una víctima que era menor d’edat, la preocupació de mitjans i periodistes no és explicar els fets, investigar possibles trames d’explotació sexual de menors o mostrar una mínima empatia amb les víctimes, sinó netejar la imatge dels esportistes implicats.

Un exemple d’aquesta prioritat la vam veure ahir al programa Espejo Público d’Antena 3 (a partir d’una hora 37 minuts). Allí van passar per pantalla la filtració d’uns missatges, en principi inclosos en el sumari judicial, on es desmuntaria parcialment la versió d’una de les testimonis protegides.

A partir d’aquí, tots els tertulians coincideixen a assegurar que aquests missatges –que no es refereixen als fets amb els jugadors concretament, sinó a la relació amb el productor de porno Ignacio Allende ‘Torbe’- desmunten totalment el testimoni de la noia i «demostren» la innocència dels futbolistes.

Com en realitat no hi ha més dades, l’estratègia està en funció de desacreditar la víctima personalment. Les valoracions personals d’una testimoni protegida –i per tant de la qual no se’n sap la identitat- dels tertulians s’acumulen: «és una noia problemàtica», «ha buscat altres futbolistes» i, fins i tot, la conspiració: «està teledirigida». A l’altra banda, la posició social dels futbolistes és suficient perquè la seva versió pesi més: «no hi ha qui es cregui que futbolistes com De Gea deixin rastre a Whatsapp d’aquesta manera». «No hi ha delicte!» «No aporta cap prova!» repeteixen els tertulians en perfecta formació.

Ningú aporta cap prova ni cita cap font, ni tampoc el format escollit –una tertúlia caòtica on tothom crida i es canvia de tema constantment- ho necessita i les acusacions, fets i opinions es barregen constantment fins que ja és impossible saber si s’està parlant de la presumpta violació dels futbolistes o dels càrrecs d’abús de menors que mantenen Torbe en presó preventiva –«avui el jutge el deixarà en llibertat», avança un tertulià, però 24 hores després això no s’ha produït-. «Una noia va reconèixer que havia falsificat el DNI [per a fer-se passar per major d’edat]», diu un. «La que acusa De Gea?», «no una altra». Res a veure llavors, però la llavor del dubte ja està sembrada, tal com recomana l’editor del fictici diari imaginat per Umberto Eco, quan a la novel·la Número Zero, explica com funciona la màquina del fang.

Un altre exemple: un tertulià avisa que «la testimoni ucraïnesa ha rectificat la declaració que va fer davant la policia i ha exculpat Torbe». Possibles hipòtesis? Moltes, però a la taula només n’apareix una: la primera vegada va mentir i «algú» li va col·locar una declaració que no entenia per què la signés. Tampoc té cap relació amb el cas dels futbolistes, però, altre cop, la conversa ha canviat de direcció i ningú explica els detalls ni explica res.

Finalment apareix en escena un expert. Un psiquiatre encarregat d’analitzar si la declaració de la testimoni és creïble. Es tracta d’una gravació amb càmera fixa on no es veu la cara de la víctima i amb la veu distorsionada. A pesar d’això, el doctor és taxatiu: «no hi ha rastre emocional. Està relatant els fets com un periodista, no com si els hagués viscut». Més endavant, el mateix psiquiatre fa una altra valoració –d’una altra testimoni, però les barreges de tema són constants: «que algú es faci una foto despullada i la pugi i l’enviï indica un perfil i una forma de ser», i això ho afirma «des d’un punt de vista mèdic». S’està referint a nenes de 16 o 17 anys. Pe primer cop hi ha certa dissensió i alguna veu s’oposa a aquest criteri mèdic. L’expert es reafirma: «aquestes senyoretes són perfectament conscients dels seus actes i si no per què les deixen avortar. No fan cap favor a les persones que estan sent realment agredides sexualment».

Veredicte definitiu.