A risc de ser titllat de «reaccionari» —costum molt habitual i actual a les xarxes socials, on el primer que passa t’escup d’entrada per si de cas— diria que la defensa a ultrança que es fa des de la dita «esquerra anticapitalista» del treball dels anomenats «manters» (que no són pas venedors de mantes) oblida una qüestió fonamental, més enllà dels usos partidistes, mediàtics i institucionals que s’ha fet del cas dels qui es dediquen a vendre, a Barcelona i al llarg de la costa turística, productes falsificats estesos en llençols o flassades.

Efectivament, caigui qui caigui, cal defensar el seu «treball» de venedors ambulants, segons aquesta esquerra. Encara que sigui un treball esclau, controlat per màfies coordinades per compatriotes dels propis venedors. que l’únic que comporta és, a banda dels greus problemes que arrosseguen per la seva situació irregular, la perpetuació del propi esclavatge.

És que per ventura no es poden organitzar, de veres, per produir, des de la seva comunitat i en col·laboració amb d’altres (que sé del cert que s’hi van oferir al seu moment), coses i objectes originals, artesanies…, el que calgui que siguin capaços de fer o aprendre a fer per dignificar-los com a éssers humans?

És obligatori ser «manter»? S’obvien expressament les possibles alternatives? És realment incomprensible que els partits, institucions i entitats que s’hi relacionen mai no hagin pensat que l’autoorganització, l’autogestió i l’autonomia són l’únic camí possible i alliberador d’aquest oprobi. O es tracta d’un escarràs de la baralla partidista i mediàtica que produeix vots i titulars a voltes vomitius?

Finalment, em sobta —tant o més— que el Sindicato Popular de Vendedores Ambulantes de Barcelona (la veu dels manters, exclusivament en espanyol antiracista) insisteixi en el mateix sentit: continuar essent esclaus, ja que no reclamen res més que fer la viu-viu o l’agost (segons la temporada) amb el seu «treball» de, tal com ells mateixos diuen, «pobres negros».

Que algú m’ho expliqui abans de començar a escopir-me.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.