El Crític ha tingut accés al desglossament per mitjà de comunicació de les 120 campanyes de publicitat que va dur a terme durant el 2015 la Generalitat de Catalunya, que posa de manifest la preponderància del Grup Godó, del Grup Zeta, de la CCMA, del Grup Hermes —editor d’El Punt Avui— i d’Edició de Premsa Periòdica Ara SL, que publica el diari Ara. I és que entre aquests cinc grups mediàtics es van repartir gairebé el 60% dels 31 milions d’euros que el Govern català va destinar l’any passat a publicitat institucional, en concret 18,4 milions d’euros. Pel que fa a la premsa comarcal, la segona capçalera que va rebre una major inversió publicitària va ser el diari Segre, amb 200.000 euros, el qual, a més, va cobrar una xifra superior a 165.000 euros en subvencions i 24.000 més en subscripcions, mentre que La Mañana va tenir anuncis per valor de 93.800 euros i va rebre gairebé 11.000 euros en subscripcions.

La publicitat institucional s’ha convertit en el modus vivendi de la premsa catalana, incapaç de reinventar-se per dependre tan sols d’ella mateixa, com han de fer la majoria d’empreses privades d’aquest país, a excepció de les que són accessibles a través d’unes portes giratòries d’allò més pràctiques per al poder polític. Així es compra la fidelitat dels mitjans de comunicació, que la cobren directament de la butxaca dels ciutadans a través d’uns impostos que haurien de servir per a quelcom més i, també, millor. L’administració no fa usdefruit de la premsa per comunicar allò que resulta d’interès per a la ciutadania, sinó per comprar favors en forma d’informació que afavoreixi el seu propi interès. D’aquesta manera, ni els uns fan política ni els altres, periodisme. Hi ha una paraula que defineix exactament aquesta situació, encara que he optat per obviar-la evitant així possibles querelles.

Tanmateix, la publicació d’aquestes dades representa un pas endavant en matèria de transparència per part de l’administració catalana del qual hauria de prendre bona nota l’Ajuntament de Lleida. De fet, el Consell Editorial ha sol·licitat un informe similar amb les xifres reals repetidament i, alhora, infructuosament a la Paeria, que s’hi ha negat una vegada i una altra amb excuses de diversa índole. De totes maneres, aquesta opacitat esdevé un mal menor si tenim en compte que, en paraules de l’alcalde de Lleida, la inversió publicitària de la Paeria a Internet és nul·la i que la tria d’un mitjà en comptes d’un altre a l’hora de contractar determinades campanyes institucionals es basa en l’olfacte (la imatge d’Àngel Ros tocant-se el nas amb el dit índex intermitentment al mateix temps que proferia aquests insults a la meva intel·ligència encara avui em posa la pell de gallina). Per no parlar de la Diputació de Lleida, una administració que ni tan sols no disposa d’un interlocutor qualificat en aquest àmbit, la qual cosa converteix la corporació provincial en un vaixell a la deriva tancat i barrat d’on no poden escapar ni les rates, que fugen espaordides d’una cloaca massa pudent fins i tot per a elles. Només volem saber quant val, perquè tot té un preu, sobretot si ho paguem nosaltres.