Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Coincidint amb la publicació de l’estadística de l’Agència Tributària espanyola sobre la renda mitjans per municipis arreu de l’Estat espanyol –exceptuant el País Basc, que compta amb una institució fiscal pròpia- El País va publicar dos reportatges sobre el terreny sobre com eren els municipis amb més i menys renda.

El més pobre és el municipi de Zafarraya (Granada) amb una renda mitjana de 10.293 euros. La impressió del periodista és que no n’hi ha per a tant. Les proves: «A més del trànsit de vehicles de gamma alta, les façanes de les cases tampoc indueixen a pensar en Zafarraya com un poble amb gent al caire de la pobresa». L’explicació llavors quina és? Doncs que «Aquí no es declaren les terres, lloguers ni diners», segons les paraules d’un jubilat del poble que el periodista no es molesta en contrastar amb dades de l’agència tributària ni consultar amb cap expert. Amb l’opinió «del carrer» en té prou.

Naturalment és molt probable que a Zafarraya hi hagi evasió fiscal, però només n’hi ha allí? N’hi ha més que a qualsevol altre lloc i això per si sol explica la dada? No hi tindrà res a veure que –tal com explica l’article- els habitants del poble no només siguin aquests propietaris de terres que les lloguen «sense declarar»?

El text especifica que només el 30% dels propietaris explota les seves terres. La resta les lloga a immigrants. I és que a Zafarraya hi ha una «gran quantitat d’immigrants» –sense donar dades-, un col·lectiu que a pesar de la seva importància per explicar les dades d’Hisenda només té una de les vuit veus que cita el reportatge. En el darrer paràgraf Abdil Aziz explica que «cobra de tres a cinc euros l’hora i dorm en un cotxe. ‘No estic donat d’alta a la Seguretat Social, no tinc assistència mèdica ni on dutxar-me’».

Potser en aquesta «anècdota» que tanca l’article es podria trobar els (altres) motius pels quals Zafarraya té la renda mitjana –recordem, no tots disposen de 10.293 euros, alguns seran més i altres menys- més baixa. I és que en els municipis pobres també hi ha desigualtat, encara que aquesta paraula no apareix escrita ni una sola vegada.

Els més rics

Encara que el municipi amb els veïns més rics és el madrileny Pozuelo de Alarcón, el reportatge de El País se centra en el que anomena la «milla d’or del Maresme» on es troben «sis de les 25 localitats amb més renda». L’article se centra específicament en tres: Alella, Teià i Tiana, que es troben respectivament en els llocs 12, 15 i 21 de la llista de la institució fiscal, a bastant lloc de la riquesa exhibida pels primers de la llista. I és que mentre la diferència entre els 25 més pobres és de només 1.700 euros, la distància entre el més ric i el 25è és de 12.000.

En aquest reportatge, paradoxalment, si es repeteix diverses vegades la paraula desigualtat i la imatge del poble és que pràcticament té més problemes estructurals i dificultats per garantir els serveis bàsics que Zafarraya. I això a pesar que a Alella les cases es venen a uns 600.000 euros de mitjana. Amb uns veïns amb aquesta capacitat adquisitiva i un ajuntament amb problemes per garantir els serveis bàsics, realment no hi ha cap situació d’evasió fiscal? El tema no apareix mencionat en cap moment.

Els veïns rics d’Alella són –com els pobres de Zafarraya- estrangers «que treballen a multinacionals a l’àrea metropolitana». I com en el reportatge germà, cap d’ells té una veu directa a l’article, així que fa difícil fer-se a la idea de qui són, més enllà dels comentaris de gent del poble «que no els coneixen».