Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Sí. El vaig veure en la vida real i no per televisió. En una piscina pública de València el juliol passat. I com va ser abans de la polèmica mediàtica no sabia que era un burkini i vaig anomenar-lo «hijab de neoprè». Una expressió segurament més correcta però que mostra fins a quin punt estic mancat del sentit del màrqueting. Ho explico, primer de tot, perquè en alguns llocs he llegit de gent que fins i tot dubtava de la seva existència.

No amagaré que em va cridar l’atenció veure aquella senyora vestida de cap a peus acompanyant la seva filla petita a remullar-se a la piscina. De fet vaig comentar-ho amb els amics, de la mateixa manera que vaig destacar –el mateix dia i a la mateixa piscina- el paio amb un immens Son Goku tatuat i un drac Shenron que li ocupava tota l’esquena.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Com ja he dit, això va ser abans que els mitjans decidissin que els burkini eren un problema. Així que, com els altres banyistes no ho sabíem ningú va exclamar-se, ni indignar-se ni espantar-se per la seva presència. Més enllà de la sorpresa o la curiositat que la dona podia despertar en la gent, com m’ho va fer a mi. Ningú va dir-li res. Ni vaig veure mostres públiques desagradables ni tampoc va aparèixer cap responsable de la piscina municipal. De fet, la meva reflexió va ser just la contrària: quin bon invent que permetia a aquella dona refrescar-se de la terrible calor d’estiu i divertir-se amb la seva filla. L’alternativa era, al cap i a la fi, que es quedés a casa. Invisible i aïllada.

Avui, un cop els mitjans de comunicació ja ens han explicat que el burkini és terrible i sospitós no estic segur de si la visita d’aquella dona a la piscina pública seria tan «normal» i si podria gaudir de l’equipament municipal sense ser molestada o incomodada. Potser ni tan sols ha tornat a banyar-se des de llavors.

I és que massa sovint tinc la impressió que els mitjans de comunicació es dediquen a deformar la realitat en lloc d’explicar-la. I a crear problemes en lloc d’ajudar a resoldre’ls.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.