Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

“Quan parlo amb la gent, se sorprenen que jo, com a noia àrab, tingui estudis i no sigui una dona reprimida”, explica la Mai Shams El-Din, una periodista egípcia cofundadora del premiat mitjà independent Mada Masr. El vel és vist com una opressió greu per la majoria d’ulls occidentals, però d’altres fets són ignorats. La Mai fa pocs dies va publicar una peça sobre històries ocultes d’assetjament sexual a les redaccions del seu país. Precisament, segons Harassmap, una organització de voluntaris que treballa per acabar amb l’acceptació social de l’assetjament sexual a Egipte, els mitjans de comunicació són de les empreses amb qui costa més treballar en els programes per acabar amb aquesta xacra en l’entorn laboral.

Els estereotips sobre les dones són comuns a Occident, hi afegeix la Rula Asad, periodista siriana establerta als Països Baixos i cofundadora de la Xarxa de Dones Periodistes Sirianes (SFJN). “El meu editor em demana sempre que escrigui sobre dones refugiades i qüestions de gènere, però jo també vull fer altres temes”, explica. Asad es queixa també de la manera com són reflectides sovint les dones refugiades als mitjans: pobres i patidores, víctimes, sense cap rol actiu. Una manera de ser que no encaixa amb la majoria de dones refugiades que coneix.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Les dones rosses són idiotes hipersexualitzades; les musulmanes, idiotes silencioses. Estereotips i tòpics sobre el gènere femení a banda i banda del Mediterrani van ser alguns dels temes tractats a l’Inclusive Media, una formació dirigida a joves dones periodistes que va tenir lloc a principis d’agost a Amman, Jordània. Era una iniciativa de la secció d’Orient Mitjà i Nord d’Àfrica de l’European Youth Press, una xarxa d’organitzacions periodístiques juvenils arreu del continent.

“Igual que una faldilla curta, que una dona tingui una opinió i en faci ostentació és l’excusa perquè una massa amorfa de mascles es posi a colpejar el teclat per dir-li com voldria violar-la, assassinar-la o orinar-hi a sobre”. Ho va escriure el 2011 la periodista Laurie Penny en un article al britànic Independent, en ser víctima d’una campanya d’assetjament a internet després de criticar les polítiques econòmiques neoliberals. Rebre comentaris ofensius és habitual per als comentaristes polítics –homes i dones-, però en el cas d’elles, la cosa va una mica més enllà. “Segons la meva experiència, les acusacions d’estupidesa, hipocresia, estalinisme i una pobra higiene personal –que són un signe segur que un columnista d’esquerres està, almenys, molestant la gent correcta- vénen trufats amb una llarga i debilitadora ajuda de la misogínia violenta, i no només de part de l’extrema dreta”.

Diferents realitats, diferents opressions i diferents reptes, però més en comú del que sovint ens volen fer creure. Entre el burkini i la minifaldilla, les dones periodistes tenim molta feina per fer i molts estereotips per combatre.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.