Aquest dimecres TV3 ha presentat la programació per la temporada de tardor, que tot just comença. Segons la notícia que n’han fet des dels informatius de la casa, les novetats són les segones temporades de les sèries de ficció Merlí i El crac, i l’estrena d’Emergències, una sèrie que busca mostrar la tasca que fan bombers, metges, infermers i Mossos d’Esquadra. A més, continuen programes ja consolidats com Divendres, El foraster, Polònia o Catalunya Experience.

Com en la graella, en la fotografia que s’han fet els presentadors per inaugurar la temporada tampoc hi hem vist gaires canvis. En resum, diríem que la cadena aposta per mantenir el que ja funciona i arrisca poc. Tant és així que fins i tot han creat un format, Fora de sèrie, en el qual vells periodistes de la casa tornen per fer una entrevista a un convidat que ells mateixos han triat.

Com clamava aquest article d’opinió d’Àlex Gutiérrez fa uns mesos al diari Ara, trobar un millenial a la graella de TV3 és difícil. O més ben dit, impossible. Fa 5 anys que sóc un d’aquests casos que explicava l’article; una de les poques joves -a cada temporada, una mica més vella- que treballa per un programa de la casa. Precisament, recordo que una de les coses que més em va sobtar el primer dia que vaig trepitjar Sant Joan Despí va ser l’escletxa generacional que hi havia entre els meus companys i jo. Fins llavors, mai havia treballat en un equip on tots els membres em doblaven l’edat o estaven a punt de fer-ho.

Des d’aleshores, no hi ha hagut temporada que algú -pel passadís, en una reunió o a la porta d’accés- no m’hagi preguntat de quin programa sóc becària o si ja he acabat d’estudiar. Al principi sentia vergonya, per si era jo la que semblava massa jove, però ara em sap greu. Sento profundament que aquella televisió que l’any 1983 va donar una oportunitat a tants joves que es van formar posant-la en marxa, avui giri l’esquena a les noves generacions.

Conscient que els mitjans públics passen una situació econòmica delicada, entenc que s’ajornin noves produccions de ficció, a canvi de mantenir formats que no han deixat encara de funcionar, com La Riera, però trobo a faltar més aire fresc a la programació de la televisió pública catalana. M’entristeix comprovar que molts dels que avui (encara) som joves no podrem contribuir mai a fer créixer la nostra televisió, l’única per la qual molts de nosaltres vam estudiar periodisme o comunicació. Almenys no ho podrem fer ara que desbordem energia, il·lusió, ganes i idees, perquè potser no hi haurà lloc per nosaltres fins que ja les haguem perdut.

Com a profunda defensora dels mitjans públics, sento que estem deixant perdre generacions de talent, sense les quals els joves d’avui queden orfes de referents a la nostra televisió. M’imagino que si avui tingués 14 anys, després de tota una infantesa enganxada al ClubSúper3, no em quedaria més remei que llençar el carnet de súper quan veiés el que m’espera.

Potser la situació econòmica actual de TV3 no permet contractacions massives de recent llicenciats, i ja no dic unes oposicions -des del 2003 que no se’n fan- però, sens dubte, seria molt enriquidor tant per uns com pels altres convidar a més joves a participar de la televisió pública. Ara que la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals s’ha llançat a la confluència entre ràdio i televisió, pot ser un bon moment per fer un pas endavant en aquest sentit i demostrar que l’esperit del 83 continua viu.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019