Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Fa uns anys l’Eduard Boet explicava que, després de la seva època de prime time al capdavant del Gol a Gol de TV3, un dia sortint dels estudis de Sant Joan Despí va escoltar indirectament la conversa d’uns probables teleespectadors. “Qui és aquest?”, deia el primer. “No, aquest no és ningú”, li responia el segon. Sí, els periodistes òbviament no som ningú, si tenim en compte que la nostra principal feina és buscar notícies i transmetre informació. Som un canal. Però l’eterna vanitat nostra, el triomf dels comunicadors, el reaprofitament mediàtic i un creixent papanatisme amb intents de glamur ens estan posant a prova: hem de ser algú.

No hi ha ara mateix ni un sol esdeveniment social (una estrena teatral, un concert mainstream, un partit de Champions…) que no tingui la seva quota de periodistes, convidats o no, que s’hi van a deixar veure. Postureig, se’n diu. Òbviament n’hi ha que hi van perquè sempre hi ha anat. Cap problema. Però mai com ara, la meva mare, com a exemple de persona normal connectada a l’actualitat a través dels mitjans de comunicació catalans, havia conegut tantes cares de la televisió, de la ràdio… i de la premsa de paper o digital. Mai com ara els senyors i les senyores que anaven al teatre o al cinema a veure tal actor o actriu que també surten a tal sèrie també aixecaven les celles quan detectaven la presència d’un periodista mediàtic a la sala. Hem passat a ser notícia, per pura presència. Mai per cap watergate.

I després, què? L’altre dia, a l’enterrament del mestre de periodistes Lluís Sierra, vam coincidir unes quantes generacions de la professió i la pregunta, entre els veterans i els semiveterans, era gairebé única: “Ara on estàs?”. La pregunta és pertinent més que mai en una professió cada cop més inestable. Agafo l’exemple dels veterans perquè són un bon exemple d’aquest després: uns estan jubilats, els altres han muntat diaris digitals, encara n’hi ha que escriuen o opinen al diari que els va contractar fa dècades. Els veterans tenen galons perquè se’ls han guanyat. No en conec cap, d’aquests veterans, que siguin famosos o com diria Cameron Crowe, gairebé famosos. El que fan els veterans és explicar batalletes, que no està gens malament.

Serà dur el dia després d’aquesta onada de periodisme aspirant al paper cuixé, perquè la data de caducitat del ser algú a ningú, que diria en Boet, arriba ràpid. Gairebé tan ràpid com als jugadors de futbol. I és cert que Roger Milla encara marcava gols als 42 anys, i que amb aquesta edat alguns semiveterans encara aspirem a marcar-ne molts més. Però potser hauríem de començar a pensar més en l’aprofitament intergeneracional, les connexions amb companys que ens poden donar el background que ens falta, abans que analitzar o interpretar la roba que ens posarem per al proper concert de Mishima.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un Comentari

  1. Carles Pérez Jaumira

    L’enhorabona pel teu article, Albert. Aquest diàleg sempre havia existit en la nostra professió, formava part de la seva essència: tal com algú em va transmetre els seus coneixements jo els transmeto a aquell que em rellevarà. Això era un ofici i ara és una indústria, una fàbrica, amb una peculiaritat curiosa: les peces i cargols – els periodistes- és pensen que són alguna cosa i el seu ego creix i creix fins arribar a “levitar” deixant de tocar de peus a terra. Jo-ara ja sóc veterà- ho he vist. Com dius, hi ha molta preocupació per la part externa i de relacions socials- per lluir- i molta menys de la que caldria pel fons. El més greu és que si no participes d’aquesta foguera de vanitats és com si no existissis i, al final, s’acaben sacralitzant autèntiques mediocritats, poc crítiques, com si fossin grans mestres. Se’ls omple de premis i se’ls converteix en “referents”. Tenen una gran virtut: com que només estan pendents del seu melic acostumen a ser força acrítics i molt manejables, adaptables o camaleònics, en diuen alguns.