Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Sheba Chhachhi és artista i una destacada feminista que ha desenvolupat bona part del seu activisme a l’Índia. Si visiteu la Tate Modern, a Londres, trobareu una part de la segona planta dedicada a la seva obra gràfica.

Aquest estiu ha estat notícia perquè els mitjans anglesos li han dedicat certa atenció i reconeixement. Chhachhi, però, ha denunciat que destacant la qualitat artística de la seva obra s’ha perdut l’objectiu pel qual va ser creada: denunciar la violència masclista contra les dones.

Filla de militar, nascuda el 1958, Chhachhi va passar bona part de la seva infància voltant pel món a causa de les destinacions canviants del pare. Tornada, instal·lada i formada al seu país, a la universitat de Delhi, comença a prendre consciència de la situació de les dones a l’Índia.

A principis dels anys vuitanta se centra, sobretot, a denunciar, a través de la fotografia, l’assassinat de núvies que no poden satisfer el dot a què aspiren les famílies dels seus futurs marits. Són els anys en què la perversió consumista de la tradició del dot enfonsa econòmicament milers de famílies índies amb filles, i és la causa de l’eclosió del feminicidi en els parts.

Les xifres prenen una magnitud prou gran per generar protestes massives en un país poc acostumat, fins aquell moment, a veure dones manifestant-se i reivindicant els seus drets. Chhachhi i la seva màquina de fotografiar es converteixen en cronistes d’aquesta resistència durant més d’una dècada. El 1990, a partir de l’anàlisi i de l’autocrítica de la seva obra, deixa de preocupar-se per la perfecció tècnica de les seves fotografies i es posa al servei de les activistes.

Des d’aquell moment mira de trencar amb la dinàmica paternalista amb què, diu, ha tractat les manifestants. Ho fa demanant com volen ser retratades i què volen transmetre. La sublimació d’aquesta tècnica és l’obra ‘Seven Lives and a Dream’ en què es limita a fer el seguiment que li dicten set activistes del moviment feminista indi. El “somni” del títol fa referència, clar, a la lluita per l’emancipació col·lectiva de les dones.

És el punt d’inflexió com a activista i com a artista de Chhachhi. Inicia la creació d’instal·lacions basades en fotografies però ja hi incorpora textos, escultures i objectes que recicla. Genera el que anomena “la forma perfecta, ja que poso la fotografia, el text i l’escultura, en conjunt, al servei de la causa feminista”. Aquestes instal·lacions li permeten reivindicar el feminisme des de la cultura visual, les ecologies urbanes, la memòria personal i col·lectiva, i destriar entre el que és mític, tradicional o social.

La paradoxa, i la queixa, és que el reconeixement de Chhachhi al món occidental -a la premsa generalista anglesa, en aquest cas-, s’ha centrat en les seves virtuts com a fotògrafa, en la qualitat tècnica de les seves instantànies. L’artista es lamenta perquè hi veu una manera de soterrar el discurs de transformació social i protesta que ha amarat la seva obra; aixeca la veu perquè no li interessa el reconeixement artístic sinó la capacitat de l’art d’incidir en la millora de les condicions de vida de les dones.

Es queixa, en definitiva, perquè “els crítics d’art m’analitzen com si el que faig no tingués context i els mitjans m’expliquen com ho farien amb qualsevol dissenyador de sabates o aixetes. Miro de qüestionar el poder, els poders que manen a les nostres societats, i em trobo passada per un filtre que em converteix en fornidora d’imatges que us semblen exòtiques, que descontextualitzades ja no qüestionen el poder patriarcal i que acabaran il·lustrant samarretes fetes a Bangladesh i venudes a grans centre comercials.”

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.