Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

A finals de juliol, Àlex Gutiérrez va publicar una sèrie de dos articles (aquest i aquest) a l’Ara on apuntava els principals problemes que afronta la CCMA. Els vaig trobar dos articles molt encertats, ja que toquen aspectes fonamentals per entendre la situació i poder afrontar-la. Ara bé, la frase que més m’agrada –i a la que m’agafo per escriure aquesta peça– és la següent: “Cal assumir que hi ha un problema i traslladar-lo a la societat: convertir-lo en un afer de debat polític, per molt que això incomodi els partits al govern i els directius que aquests partits han proposat”. Estic molt a favor d’aquest debat i aquí proposo tres preguntes que crec que cal respondre per endreçar-lo i començar a trobar solucions.

Quina CCMA volem? Pot semblar una obvietat, però cal començar per aquí. No hi ha unanimitat sobre com ha de ser. Fins i tot hi ha qui defensa que no ha d’existir. També hi ha qui la vol petita i feble, secundària –i no només polítics espanyolistes; també empresaris catalaníssims. Cal decidir si volem una corporació líder i mitjà de referència de tots els catalans o si ha de ser subsidiària dels actors privats. Si doneu un cop d’ull als contractes programa que l’han regida, a la Corpo li toquen tots els papers de l’auca, alguns difícils de combinar: liderar audiències, cobrir necessitats minoritàries, fomentar la industria local, aprofitar tots els recursos interns, normalitzar el català en un munt d’àmbits. Cal pensar si això ha de seguir sent així. Hem de debatre si volem que sigui per a tots els catalans i ajudi a la cohesió social, o si ha de ser preferiblement dels catalanoparlants –té problemes per atreure els castellanoparlants. També hem de pensar què fer amb els problemes per interpel·lar els joves. Una cosa està clara: és difícil ser líder si el gruix del país no et té com a mitjà de referència. I potser ha arribat el moment d’obrir la caixa dels trons i veure si també cal que entri en el terreny (vedat) dels mitjans privats (realities, crònica rosa). Tot plegat, mentre gestiona la transició cap a un món cada cop més en línia, més mòbil i amb menys freqüències per a la televisió.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Quant costa? No cal tenir un màster en economia per entendre que segons el model que triem el pressupost serà un o un altre. No costa el mateix tenir una televisió líder capaç d’atreure grans audiències en un país complex que crear un ens subsidiari que s’adreci fonamentalment a catalanoparlants de mitjana edat. Possiblement, en el context de crisi es podria plantejar la possibilitat de començar el debat per aquí: quins diners tenim i què podem fer amb aquest pressupost? Però aleshores caldrà assumir que acceptem una Corpo menys competitiva i, per tant, amb menys penetració social. Això ens porta a la tercera pregunta, més complexa de respondre del que sembla.

Qui la paga? Un cop sabem què volem i quant costa, hem de saber qui ho paga. Fins ara s’ha pagat amb publicitat i amb aportacions del pressupost de la Generalitat. Tot sembla indicar que ara per ara aquests recursos no són suficients en un moment de crisi financera i de redefinició i fragmentació del mercat publicitari. En alguns països d’Europa els mitjans públics es financen amb una taxa específica que grava els aparells receptors de televisió –una opció cada cop més problemàtica, però opció al cap i a la fi. En aquest punt caldrà ser creatiu i obert de mires en un context en què la digitalització i la globalització porten tantes oportunitats com riscos. No s’ha de renunciar, en un moment de canvi accelerat, a què altres administracions ajudin a finançar-la. Sobretot, una Unió Europea que es manifesta favorable a la diversitat cultural. Tampoc a què altres operadors –de l’audiovisual o de les telecomunicacions– aportin recursos, tot i les objeccions polítiques i legals existents.

Deia Àlex Gutiérrez que “TV3 té un problema sever”. El té tota la Corpo. I no es pot fer veure que no hi és i, sobretot, no es pot ajornar el debat quan la digitalització ho està alterant tot. No es pot esperar, tampoc, a aclarir l’estatus polític del Principat. Ara bé, des del meu punt de vista tot plegat no es pot abordar sense un debat global. Cal un debat nacional sobre el sistema mediàtic que respongui aquestes mateixes preguntes. Abordar només la situació d’un actor –per molt central que sigui– no serà mai la solució. Caldrà veure si ens hi volem posar.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.