Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

El “periodisme de declaracions” no és un gènere en si mateix, és una rutina de producció de la professió per la qual el periodista es centra més en crear un text en el qual poder encaixar declaracions de fonts oficials que en explicar la realitat. Està especialment estès en política i esports i també en l’anomenada premsa del cor, tot i que jo em centraré en el primer dels àmbits temàtics citats. La seua característica fonamental és la de dependre en exclusiva de les declaracions de les fonts, fet que en si tampoc implicaria una mala praxi periodística. El problema rau quan algun determinat tipus de periodisme es dedica a reflectir declaracions i contradeclaracions d’uns i d’altres entre oposats políticament sense cap investigació afegida amb la voluntat d’esclarir els fets.

Si bé el periodisme ha de ser plural i oferir les diferents versions que d’una mateixa realitat hi poden haver, també ha de cercar els fets i distingir-los el màxim possible de les opinions i declaracions. No és fàcil perquè els mateixos fets poden tenir diferents interpretacions i que, a més, totes siguen factibles. Cal no oblidar que si bé les dades que ens poden ajudar a construir uns “fets” més objectius, no són tampoc neutrals i també poden tenir biaix. Tot i les dificultats per determinar què és la realitat i què no a partir de dades i fets interpretables: l’objectiu últim del periodisme hauria de ser discernir i traslladar a la ciutadania què tenen de cert i què de fals les afirmacions dels polítics. I que no siga fàcil no pot ser una excusa per no intentar-ho. El periodisme no es pot mantenir equidistant, no ja tant perquè haja de prendre partit ideològicament per cap bàndol en cas de confrontació política, sinó perquè hauria de buscar quins són els fets, la veritat i quines les parts interpretables més enllà de la pròpia filiació política del propi periodista o mitjà.

El periodisme de declaracions té una gran dependència de les fonts oficials i no qüestiona l’agenda que promouen tant els governs com les corporacions. Perquè, i aquesta és l’altra, el periodisme de declaracions no sol citar els moviments socials més crítics i, si ho fa, és per encasellar-los en algun bàndol. Si bé l’objectivitat no existeix, no vol dir que no hi haja fets que no puguen ser demostrables i contrastats. Incloure totes les versions, tot i que és necessari, no és garantia de res en si mateix. Més si una d’aquestes versions és manifestament falsa i se l’equipara amb alguna altra que és manifestament certa. És equilibrat donar el mateix valor a les afirmacions dels que van promoure l’estafa de les preferents que a les dels afectats que ja han guanyat infinitud de judicis? És imparcialitat no desemmascarar les mentides manifestes i deixar-les com una versió més? I això que amb les preferents ens pot semblar evident, molts professionals no ho distingeixen tan clarament en altres temes més habituals en política.

Resulta molt més habitual per informar de la campanya electoral nord-americana citar alguna frase producte de la incontinència verbal de Donald Trump que parlar de fets. Això afavoreix que s’emmascare el debat sobre els programes i sobre la realitat del que representa cada candidat i el seu passat: tant en el cas de Hillary Clinton que té un llarg historial de gestió política com de Trump que el té com empresari. En un tema tan nostrat com el “Procés” la “guerra informativa” entre processistes i antiprocessistes perjudica clarament la informació i afavoreix la dinàmica de declaracions i contradeclaracions. Amb tot, cal no oblidar però, que la informació de declaracions i contradeclaracions també té part d’estratègia comercial per mantenir la tensió i augmentar l’audiència. Siga com siga, el periodisme de declaracions en aquest cas, com en molts altres, empobreix la informació que rep la ciutadania i, per extensió, el debat polític i la democràcia.

No vull dir amb això que tota informació publicada haja de contenir una exhaustiva investigació prèvia o que no siga periodisme fer notícies a partir de declaracions i contradeclaracions. Si no que crec que se’n produeix un clar abús d’aquest format que va en detriment del dret a la informació de la ciutadania: del dret a saber què és allò que realment passa.

Per mi la resposta està a usar menys les declaracions i fer més periodisme. En estar menys pendent del que diu l’un i l’altre i més d’investigar. No perquè les declaracions no en puguen ser una font, sinó perquè no pot ser l’única. No en va, moltes de les noves publicacions digitals que estan sorgint en el mercat el que prometen és això, anar més enllà (de les declaracions i les versions oficials) i explicar els fets i els motius. La resposta està, al cap i a la fi, en fer periodisme.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.