Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

L’editorial de El País d’avui està arrasant a les xarxes socials i entre els analistes de mitjans. El nivell d’insults que dirigeix al Secretari General del PSOE, Pedro Sánchez és inèdit a la premsa espanyola. L’anomenen «covard, arrogant, sectari, mentider, ambiciós, obtús, insensat i un oportunista sense idees, per aquest ordre», segons un recull elaborat per El Nacional.

Però més enllà dels insults, l’opinió oficial de El País conté també un bon grapat de les trampes semàntiques i discursives més habituals del diari per desprestigiar aquelles persones, organitzacions o projectes que no són del seu gust; normalment l’independentisme, les esquerres més crítiques o els moviments socials.

1. El que ha fet Sánchez «no és normal». Un dels arguments de manual és presentar les accions del rival a abatre com un cas únic i que ningú en els seus totals s’atreviria. Així, el que pot ser una estratègia més o menys adequada a uns interessos o a unes possibilitats només pot explicar-se com un acte de bogeria o desesperació.

«El revés rebut pel PSOE a les eleccions autonòmiques celebrades a Galícia i el País Basc el passat diumenge, que se suma a les derrotes recollides en les dues eleccions generals del darrer any, on el PSOE ha obtingut els pitjors resultats de la història, haurien d’haver suposat la dimissió automàtica del líder. Qualsevol dirigent polític cabal ho hauria fet sense dubtar-ho».

O sigui que si Pedro Sánchez encara no ha dimitit, és perquè no està «en els seus cabals», ja que «qualsevol altre» ho hagués fet. Més enllà que es pensi que ha de plegar o no, el problema és que aquesta afirmació no és veritat. Sense anar més lluny Mariano Rajoy no va dimitir després de perdre dues vegades seguides contra Zapatero i no va dimitir. Tampoc ho va fer Artur Mas després de quedar dues vegades consecutives a l’oposició. Els exemples de polítics que es mantenen en el càrrec tot i perdre eleccions són innumerables i els «pitjors resultats» d’un partit sempre són relatius a l’historial d’aquest.

2. La solitud. Pedro Sánchez es troba aïllat. El clamor popular que en demana la dimissió és unànime. «El seu número dos —potser l’únic que li queda al costat-». Però paradoxalment pot convocar un congrés per a «fer-se reelegir». No és una mica contradictòria aquesta solitud amb la possibilitat de ser escollit precisament en l’òrgan que convoca més gent?

3. L’interès personal. L’única motivació de Sánchez per mantenir-se al càrrec –«aferrar-se», «atrinxerar-se», etc.- és el seu interès personal. És imprescindible eliminar el contingut polític dels projectes que volen deslegitimar-se per convertir-los en una causa egoista i personal a la qual no val la pena donar suport. En l’altre extrem, Susana Díaz no vol fer caure Sánchez per interès personal en el càrrec, sinó per salvar el país i el partit.

4. El comodí del «populisme». En els darrers anys el populisme s’ha convertit en un autèntic comodí que a El País serveix per descriure qualsevol fenomen incòmode sense necessitat de massa més anàlisi. Des de Chávez i les esquerres llatinoamericanes fins a l’extrema dreta europea, passant per Podem, Corbyn, Syriza, l’independentisme català o els grups euroescèptics. Qualsevol cosa menys –per posar dos exemples- les promeses electorals del PP o els avisos de recuperació econòmica de l’FMI.

En aquesta editorial en concret, el populisme és «convocar els militants», una decisió que habitualment la gent l’anomena democràcia.

5. El fantasma del caos. Les conseqüències finals del «full de ruta insensat» de Sánchez són «un procés de destrucció» del PSOE i el seu «allunyament de qualsevol possibilitat de governar en un futur pròxim». Naturalment els editorialistes de El País podrien tenir raó en l’anàlisi, però no queda gens clar –per molt que es digui de forma molt contundent- que els mals resultats del PSOE a Galícia i el País Basc siguin un càstig per negar-se a investir Rajoy ni que aquesta via és la més ràpida per a la recuperació electoral o, al contrari, és justament la que enfonsaria definitivament al partit de la mateixa forma que li va passar al PASOK grec.