Aquesta setmana la política està on fire. A Catalunya hem tingut la primera qüestió de confiança de la nostra història i l’anunci que al proper setembre hi haurà “o referèndum o referèndum” [sic, i per fi!]. A l’Estat espanyol hi hagut eleccions basques i gallegues, un govern que continua en funcions i un PSOE que ha entrat a la UCI.

Que què ha passat? Doncs no ho sé. Diuen, diuen, diuen…

Bona part del periodisme actual s’ha instal·lat en la comoditat de la declaració i la contra declaració reproduint el que diuen els líders polítics per esgarrapar un vot, per pressionar a l’altre, per aconseguir quota mediàtica… l’arena política ja no és al parlament sinó als mitjans de comunicació i les xarxes socials.

Darrere dels missatges dels líders polítics hi ha periodistes que dissenyen amb perspicàcia estratègies comunicatives que calen a tots els titulars. Però als mitjans de comunicació també hi ha periodistes i haurien de tenir també la perspicàcia de fugir de la guerra de declaracions i del titular creat en un laboratori.

Aquest mes The New York Times ha declarat la guerra al periodisme de declaracions, en un país on hi ha una campanya apassionant cap a la presidència de la Casa Blanca entre Hillary Clinton i Donald Trump. Enlloc de cobrir una de les rodes de premsa del líder republicà omplint el text de les seves blasfèmies, com la que diu que Barack Obama no és un ciutadà nord-americà, el diari ha donat espai a l’anàlisi, un gènere que dóna als periodistes la llibertat d’explicar la història amb els elements de context que ajuden a entendre-la millor.

La publicació The Atlantic se’n feia ressò amb un article que proclamava al seu titular la mort del periodisme del ‘ell ha dit, ella ha dit’. I aquí… podria passar el mateix?