Veure com els castellers desafien la llei de la gravetat és un espectacle fascinant, capaç de seduir personatges com Pau Casals, que va arribar a presidir els concursos de castells de Tarragona dels anys 1932 i 1933. Més de vuitanta anys després, aquest cap de setmana, tota una colla de gent han entès molt millor què dimonis és això de Catalunya a la Tarraco Arena Plaça. Potser de manera inconscient, però nítida.

Se’ls distingia per la seva cara, barreja d’incredulitat i astorament. Prenien notes, feien fotografies, filmaven, preguntaven allò que no entenien… Eren la quarantena de periodistes estrangers acreditats al Concurs de Castells de Tarragona, una xifra significativa i clarament a l’alça els darrers anys. La xifra total tampoc no para de créixer: enguany, 400 periodistes de 125 mitjans diferents.

Dels estrangers n’hi havia de Starhub Cable de Singapur, National Geographic TV, diferents periodistes de diaris regionals francesos i alemanys convidats pel Patronat de Turisme de Tarragona, Euronews, el Canal Seven Network d’Austràlia i la TV francoalemanya ARTE, a més de fotògrafs de diferents agències internacionals, des d’Associated Press a Getty, passant per Reuters i France Press.

També és molt significatiu que la coneguda televisió digital Red Bull TV, especialitzada en esports de risc i molt lligada a una determinada estètica moderna i juvenil, hagi decidit fer-ne un ampli resum de dues hores. A més, va fer una sèrie de reportatges previs de molta qualitat, explicant el país, la rivalitat de les dues colles de Valls, la base científica dels castells o la relació dels castells amb l’art, entre d’altres. Més lògica és la repercussió a la Xina de l’exitosa participació dels Xiquets de Hangzhou al Concurs, que van arribar a descarregar un tres de nou amb folre dissabte enmig d’una forta controvèrsia entre els aficionats sobre el seu grau d’amateurisme.

Fa temps que defenso que els castells són una de les millors cartes de presentació internacionals de Catalunya. Si no existís el Barça, fins i tot diria que la millor. Només tenen el problema que des d’un punt de vista logístic són difícilment exportables, però per la resta són perfectes. Mitjançant un espectacle d’una emoció i una bellesa estètica extraordinàries i com qui no vol la cosa, permeten explicar alguns dels valors que caracteritzen la societat catalana: els tradicionals i coneguts de força, equilibri, valor i seny, i algun d’addicional com la tenacitat, la confiança en el grup i la capacitat integradora.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019