Una de les notícies televisives recents a Catalunya ha estat en relació al programa El Gran Dictat de TV3. En general, el concurs es converteix en notícia quan algú hi guanya una quantitat de diners important o fa rècord de permanència al programa. Per què s’ha viralitzat a xarxes i ha aparegut a diferents diaris el nom de Julian Brock, que només es va emportar 725 euros?

Brock és alemany, vet aquí la diferència i la clau de la notícia, com podeu llegir per exemple a El Periódico. Una altra característica que han apuntat diferents mitjans, com ara Nació Digital, és que el noi només ha estat sis mesos a Catalunya, concretament a la Universitat de Lleida amb una beca Erasmus. M’ha resultat força curiós que tots els mitjans destaquin el fet d’anar a un lloc per aprendre-hi l’idioma quan tothom coneixem ara mateix algú que està estudiant alemany, per exemple, sense desplaçar-se. Finalment les notícies també recullen que va venir expressament a participar al concurs, com diu l’Ara.

Si hi sumem el vídeo del moment que Òscar Dalmau pronuncia el nom del guanyador amb la paraula Bil·litonita, i l’emoció sincera del jove tenim el retrat perfecte d’aquesta informació simpàtica que ja porta més d’un milió de visualitzacions al Facebook del programa.

En aquesta xarxa social l’estudiant va respondre a les felicitacions de molta gent, que li agraïen el respecte i l’esforç per aprendre el català, alguns fent-lo servir de contraposició a l’actitud d’una jutgessa que també va ser notícia la setmana passada, justament perquè ha estat amonestada pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) pel seu poc respecte a l’ús del català, aquí notícia de El Punt-Avui.

Julian Brock aprofitava per expressar que, a més de sortir a la televisió, el que desitja és viure i treballar a Catalunya. També dóna un correu de contacte i convida la gent a visitar el seu canal de Youtube.

La naturalitat d’estudiar català pel món.

L’octubre passat vaig tenir Julian d’alumne a la Universitat del Ruhr quan vaig estar a Bochum impartint el seminari “El sistema comunicatiu català, entre la plenitud i l’aniquilació”. Era el segon any que participava al programa de Qualificació Complementària en llengua i cultura catalanes que l’Institut Ramon Llull i la Xarxa Vives d’Universitats organitzaven a diferents universitats alemanyes, un projecte que aquest curs s’ha aturat.

Aquesta mobilitat docent m’ha permès observar de prop que en els departaments de romàniques alemanys el català és una assignatura consolidada, un idioma vinculat a una cultura de referents universals de prestigi. No ens hem d’estranyar que hi hagi estudiants arreu que, de manera natural, igual que escullen el francès, l’italià o el castellà com idiomes i cultures per aprendre també ho facin amb la nostra.

A Alemanya els estudiants de doctorat o postgrau com és el cas dels que s’apunten a la Qualificació Complementària ens recorden que a la universitat s’hi va a descobrir coneixement. Viure-ho de prop és gratificant perquè de vegades el discurs dominant al voltant nostre, fins i tot des de les pròpies institucions polítiques, és de menysteniment cap al català com si fos de segona en comparació a l’espanyol, o bé que no fos una cultura prou consolidada.

Exemples com el del Julian que em va fascinar durant una conversa al tren pel seu interès per la nostra cultura i com n’estava d’informat de l’actualitat. O l’excepcionalitat del Reinhard, un prejubilat que va arribar a la cultura catalana a través de l’obra traduïda a l’alemany de Jaume Cabré. S’hi va enganxar fins el punt d’aprendre català, s’ha comunicat amb Cabré i es va apuntar al curs sobre comunicació, del qual va sortir eufòric en descobrir la figura d’Eugeni Xammar.

Són casos concrets, quantitativament poc significatius però qualitativament potents i que demostren l’interès sincer per les humanitats i el gust pel coneixement que batega a les universitats, a les d’aquí i a les d’arreu del món. Julian Brock va venir a concursar i, contra pronòstic, va guanyar. Ara té un altre repte, viure i treballar a Catalunya. Es mereix una oportunitat com tants joves que volen tirar endavant fent el que els agrada.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.